Repartiments a la menjadora judicial

Pedro Sánchez s'ha enfrontat al Suprem per les hipoteques, però no en el cas català

XAVIER ROIG
XAVIER ROIG Enginyer i escriptor

Ha costat uns mesos però, finalment, el senyor Pedro Sánchez ha cedit a les més baixes passions espanyoles. Ha condensat l’escenificació en una mateixa setmana. Parlo del populisme hispà –aquell que practicat pels hereus culturals llatinoamericans no té rival–. I de la pedanteria. Aquesta supèrbia, també tan hispana, que voreja l’insult a la intel·ligència.

La pedanteria ha consistit, un cop més, en donar lliçons de democràcia a la Gran Bretanya. Dic un cop més perquè tant conservadors com progressistes espanyols –progressisme català inclòs– ho han intentat diversos cops. Aquesta vegada el senyor Sánchez diu que el referèndum del Brexit s’hauria de revisar. Tot volent atacar Catalunya indirectament, ha advertit als britànics: “No n’hi ha prou amb un 51% per marxar”. El que equival a dir que n’hi ha prou amb un 49% per quedar-se. No és nou. Passar-se per l’aixella el vot del 51%, i fins i tot de més, ja ho practicava en Franco. Aquest columnista els prevenia la setmana passada sobre un fet: el totalitarisme a Espanya és una temptació transversal i permanent.

El tema del populisme és molt més perjudicial per a nosaltres, catalans. D’actuacions en aquest sentit n’hi ha hagut dues. La primera ha consistit en enfrontar-se amb el Tribunal Suprem per la sentència de l’impost sobre les hipoteques bancàries. El senyor Sánchez ha dit que no estava d’acord amb la sentència i, a corre-cuita, ha promulgat un decret llei per esmenar els efectes de la decisió judicial. De l’escassa eficàcia que aquesta acció tindrà ja se n’ha parlat a bastament: cap. Però sí que li ha servit al PSOE. Criticar i actuar en contra del Tribunal Suprem per exercir de Robin Hood hispà té efectes positius sobre l’electorat espanyol. Criticar el Tribunal Suprem per practicar la prevaricació en el cas català, no. Al contrari.

Pedro Sánchez ha “negociat” amb el PP la composició del CGPJ. Aquest cop no ha presentat pas un projecte de llei per modificar el sistema emprat per nomenar la cúpula judicial. No convé

El segon acte de populisme –amb efectes sobre la claca catalana, també– ha consistit en “negociar” amb el PP un Consell General del Poder Judicial (CGPJ) “progressista”. O sigui, allò que tant satisfà determinats babaus i que determinat periodisme s’encarrega d’amplificar. Perquè, ja se sap, quan s’és progressista a Madrid ho tenim tot arreglat. Als catalans se’ns entendreix aquest cor solidari tan avesat als anuncis lacrimògens de maratons, i ja podem dormir satisfets.

Perquè, esclar, ens hem avesat a criticar el poder judicial. Però jo voldria, un cop més, recapitular. La immensa majoria dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) són nomenats pels partits polítics (la fracció restant la nomena el rei), pels volts de tres cinquenes parts del Congrés de Diputats i del Senat –cosa que equival al vot dels dos partits majoritaris–. A partir d’aquí, la manipulació –que, en aquest cas, és l’eufemisme utilitzat per qualificar la corrupció– ja tira sola. Perquè aquest CGPJ nomena el president i els magistrats del Tribunal Suprem, i els presidents de l’Audiència Nacional, les audiències provincials i els tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes, l'Escola Judicial, etc., i controla tots els magistrats. Doncs bé, aquesta setmana el senyor Pedro Sánchez ha “negociat” amb el PP la composició del CGPJ. Aquest cop el senyor Sánchez no ha presentat pas un projecte de llei per modificar el sistema emprat per nomenar la cúpula judicial (el CGPJ i el que en penja). No senyor. No convé. No importa que GRECO (Grup d’Estats Contra la Corrupció i el Crim Organitzat del Consell d’Europa) hagi demanat reiteradament a Espanya que es modifiqui el nomenament dels membres del CGPJ, ja que afavoreix la corrupció –ells no utilitzen eufemismes–. Portaveus socialistes han assegurat que, malgrat aquest acord de nomenament dels membres del CGPJ, les relacions amb el PP continuen trencades. Esclar. La vida continua. Però els partits i els seus imputats –reals alguns, potencials uns altres– ja respiren tranquils. Sorpresa? Cap. El senyor Scorsese ja explica en els seus films que les bandes rivals es posen d’acord quan els hi va la supervivència del negoci.

I a Catalunya? Anem menjant palla. Dic jo que seria més útil que el Parlament fes alguna cosa més que enviar mocions testimonials al Congrés de Diputats sobre la monarquia. No és que jo sigui monàrquic, però una república espanyola, com ja va passar els anys trenta, no ens serviria de gaire res i, a sobre, correríem el risc que sortís Aznar elegit president! Poca broma amb l’electorat espanyol. I, posats a deixar que a Madrid ens ho boicotegin, seria millor impulsar mocions i presentar propostes per implantar les recomanacions de GRECO. Almenys, mentre la cosa no es clarifica, faríem propaganda d’un greuge real. I algunes simpaties democràtiques i europees afegiríem a la nostra causa.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF