El cost d’un èxit
Escric aquest article des del punt de vista d’elector. D’un elector que, ja els ho avanço, se sent estafat. I no només per un poder judicial corrupte fins al moll de l’os. I el sentiment ve de lluny. Anem a pams.
El primer nivell d’estafa que percep aquest columnista és no poder votar un partit que el representi. Si hi ha algun país poc liberal a Europa, aquest és Catalunya. Un, que manté a la tauleta de nit els pensaments de John Stuart Mill, observa esparverat com l'esquerra ha anat pervertint intencionadament el mot 'liberal'. Simultàniament la dreta hispana (amb tics feixistes mal reciclats) vol apropiar-se d’un qualificatiu que no sap ni com s’escriu. Al mig ens trobem els damnificats: què faig jo rodejat de tanta estupidesa malintencionada?
El segon nivell d’aixecada de camisa ve provocat per les llistes tancades, la partitocràcia. De fet, és una conseqüència del primer nivell d’estafa. Només un país estatista, la població del qual espera que el poder li indiqui amb quina mà s’ha de rascar l’esquena, pot anar tirant amb una aberració similar. Que un no pugui escollir nominalment el seu diputat –el més eficaç, sigui del partit que sigui– o el seu alcalde –sense la morralla que l’acompanya a la llista–, constitueix un insult a la intel·ligència.
Ja ho veuen. Dos nivells d’estafa suficients per fugir de les urnes quan se’ns convoca. Però aquí em tenen, anant a votar ara sí ara també. Per què? En aquesta vida un tendeix a fer llistes amb prioritats. Gairebé per a tot. Encara que sigui inconscientment. Jo, a nivell polític i social, tinc la meva. I l’ordre és el següent: democràcia, país, ideologia i sistema electoral. Fa uns anys jo no votava –sistema electoral insultant–. D’ençà que el país i la democràcia estan amenaçats, voto. No al partit que m’agrada –ja els he dit que no existeix entre nosaltres–, però voto.
El 21-D del 2017 se’ns va convocar a les urnes. Jo no vivia a Catalunya. No va ser fàcil. Em van arribar les paperetes a la bústia de Moscou l’últim dia vàlid per votar al consolat, i vaig haver de cancel·lar altres activitats per poder complir. Vaig votar la llista del president Puigdemont. Per diverses raons. Sobretot, perquè era el líder d’un moviment el cap del qual era cobejat per Madrid. M'havia adonat que l’estratègia Puigdemont era l’adequada –mantenir-se dins d’Europa però fora d’Espanya–. Perquè allí la corrupció judicial no controla la situació. El poder judicial espanyol és com el cacic de poble. Ho pot tot. Però més enllà de la riera del poble, no és ningú. L’eficàcia de l’exili ha estat demostrada a bastament. Però aquell a qui vaig votar i que, amb el suport independentista, hauria pogut ser investit president, no pot exercir. Un sistema judicial que ja he qualificat, m’ha privat del meu representant. El tema s’hauria pogut obviar: es nomena un president de la Generalitat “formal” resident aquí, però ell i els consellers agafen l’avió cada divendres per fer la reunió de govern a Waterloo. Qui ho paga tot això? La societat civil –segur que no hi hauria hagut cap problema–. ¿Volen una publicitat més permanent, sostinguda i desgastadora per a Madrid que aquesta reunió setmanal de govern fora del territori espanyol?
Però no. No ha pogut ser. Perquè resulta que ERC tenia coll avall que el 21-D seria la llista més votada –que guanyés l’independentisme és una altra cosa–. I des d’aleshores la tasca propagandística que intenta minimitzar el rol del president Puigdemont i potenciar el del vicepresident Junqueras ha estat la constant. No ha importat que el senyor Puigdemont hagi fet tots els papers de l’auca –oferint el primer lloc a ERC a les llistes, etc.–. No senyor. Ha guanyat la llagrimeta a la qual el català és tan sensible. Han explotat el factor presó fins al límit, en detriment de l’exili –l'opció que tots haurien d'haver triat i que, si no van triar, segons la meva personal opinió, és perquè ningú s’esperava la presó provisional 'sine die'.
Total, ara ens trobem amb una Junta Electoral Central (JEC) que sap que pot comptar amb aliats passius a l’hora de passar-se per l’aixella els drets del ciutadà. Una ciutadania que va veure els drets trepitjats pel tal Llarena el 21-D i ara els veu limitats per la JEC.
No ens enganyem. El 28-A ERC va ser la llista més votada. No va guanyar l’independentisme. Mirin-se bé el resultats en vots –i si volen practicar l’enveja mirin-se els resultats d’Euskadi–. ERC foren els primers dels segons. I el preu l’hem pagat els que, sense tenir cap ganes de votar, ho fem. I ho farem perquè el país va abans que nosaltres.
