22/02/2018

Sector carni: més present que futur

3 min

Enginyer i escriptorUna amiga que produïa armanyac a la seva propietat familiar, prop d’Agen, m’explicava que l’inspector assignat que certificava la seva producció es presentava a deshora per veure que tot es feia segons les normes. “S’havia arribat a presentar de matinada per comprovar el segellat de tota la instal·lació!” El fet dona una idea molt clara de l’aposta de França per la producció alimentària: un sector estratègic nacional. I s’ho creuen tots. Les autoritats polítiques i administratives, els òrgans reguladors, els productors, els treballadors i el consumidor. Tots detesten les males praxis.

Per motius de feina vaig conèixer diverses empreses càrnies catalanes. Vaig visitar algunes, bastantes, instal·lacions. I vaig poder parlar amb els seus responsables. Dues anècdotes.

Primera. El gerent d’un escorxador important em va explicar com va arribar a ser proveïdor de McDonald’s. “Van venir uns senyors d’aquesta cadena i van quedar molt satisfets”. La veritat és que la instal·lació fa goig. “Bé, doncs quan signem el contracte?”, els va fer ell. “Ui, esperi’s! Hem de fer un pla de millora”, van respondre els de McDonald’s. “Vaig estar prop d’un any fent reformes fins que em van certificar!” I va afegir: “En aquest país, la qualitat en la producció càrnia no la mantenen pas les nostres autoritats. Les normes són fruit de la integració europea. I sense això faríem plorar, segur. El dia a dia, però, el certifiquen els clients i, sobretot, si són internacionals”.

Segona. A l’autopista, un dia viatjant cap a Lleida, em vaig trobar un embús. Un camió de porcs havia bolcat i els animals campaven alegrement. Porcs ibèrics -ja saben, de raça especial-. ¿Porcs ibèrics en un camió que anava de Catalunya en direcció Madrid? Ho vaig comentar a un empresari del sector. “Normal -em diu-. Els porten de petits a engreixar a Catalunya i de grans els tornen a Extremadura per sacrificar-los”. Pota negra autèntica, ja ho saben a partir d’ara.

Una cosa que vaig aprendre és que aquest sector carni nostre s’aguanta, com la majoria de blufs del país, a base de pagar poc i estrènyer costos de manera massa sovint irregular. El país, en general, no ha esdevingut més competitiu millorant mètodes i procediments, invertint en tecnologia o gràcies a intensificar la formació dels seus treballadors, ja ho he assenyalat molts cops. La competitivitat ha augmentat com a conseqüència de la reducció de costos laborals i, quan s’ha pogut, a base d’anar fent trampetes.

Si visiten l’interior d’un escorxador s’adonaran que la immensa majoria de persones que treballen en l’especejament són de raça negra. Per què? Si mai tenen l’oportunitat de visitar un centre d’aquests s’adonaran que l’última cosa que vostès voldrien fer a la vida és treballar-hi. A menys que els paguessin molt bé -ja se sap, pagant sant Pere canta!-. Aquells senyors que treballen allà són immigrants negres perquè fan una feina que ningú altre vol fer. Bé, no per aquell preu. Perquè, esclar, si vostès anessin al supermercat i algú els digués que aquella llonza de porc costa un euro més el quilo perquè cal pagar decentment als treballadors, potser no la comprarien. I aquest és el drama. Hem aconseguit que la vida sigui més barata a cop de pagar poc. Tots a tots. Tots entre tots. El model suís, però completament a l’inrevés.

I veient els incidents dels darrers dies, jo em pregunto: a què es dediquen els inspectors de l’administració pública? Perdonin-me la gosadia, però els empleats públics encarregats de la inspecció (i les autoritats locals, que coneixen la situació, què caram!) que no denuncien la situació irregular de la cadena de producció càrnia (tota ella: granges, purins, transport, empleats, conservació dels congelats, distribució, etc.) només poden ser classificats en tres grups: irresponsables, incompetents o corruptes. No hi ha més. Que hagi de ser un, i només un, periodista estrella el que forci la maquinària inspectora posa en dubte tot el sistema.

Portem massa anys amb la rifeta del “fer veure com si...” per edificar sectors basats en la misèria -que, a sobre, esdevenen lobis locals que sense vergonya practiquen mètodes oligopolístics de cacic de poble-. ¿No era el sector carni català un cas d’èxit? ¿Com ho era el sector del cava, que viu de subvencions i d’escanyar el pagès? ¿O el nostre sector turístic mediocre, que viu de l’explotació i la immigració, i de pràctiques miserables? Aquestes economies no s’aguanten per enlloc. I d’ara endavant ens aniran passant factura. Ens agrada xerrar i xerrar per dir que aquesta manera de fer les coses no té futur. Però entre tots deixem que tingui permanent present.

stats