No són només els jutges

Enginyer i escriptorSempre he pensat que la millor manera de desemboirar qualsevol tema consisteix a situar-lo en el terreny del joc internacional. Estiguem parlant d’hàbits o de productes de consum. Sovint un es pensa que tot és com allò que l’envolta. Fins que va i compara. La internacionalització és una de les millors coses que poden tenir lloc. No pas per esdevenir un dels nostres progres. Parlo d’aquells que et consideren un provincià si no t’agrada el desgavell de Ciutat Vella o del Raval. O que t’acusen de carca si no utilitzes pinces de depilació per cuinar. No em refereixo a això, ja m’entenen. Parlo de la internacionalització que t’obliga a descobrir per què molts altres són diferents. A prendre en consideració coses en què no havies pensat. Aquella que, de passada, i sorprenentment, et força a reafirmar les pròpies arrels des d’una posició de pura responsabilitat intel·lectual –si cadascú no defensa allò que li és propi, el món esdevindrà monocrom.

Per això trobo francament estimulant la nova ubicació a la qual ha anat a parar la discussió del procés independentista català. I més enllà de les extradicions que puguin tenir lloc, el fet ha servit per destapar, al meu entendre, tres fets transcendentals.

Por a un poder judicial enfollit i ebri de prevaricació. Des del principi m’ha sorprès la falta d’agressivitat professional que demostren els advocats encarregats de defensar els presos polítics i la resta d’imputats. No ho entenia. Vaig pensar que es tractava d’una actuació professional habitual. No. No era això. Simplement tenen por. Quan vaig observar el comportament dels advocats britànic i alemany que s’encarreguen, respectivament, de la defensa de la consellera Ponsatí i del president, vaig adonar-me d’aquest greu fet. Observin que aquells advocats actuen amb total desimboltura. Amenacen amb recursos, amb accions legals posteriors, etc. I ho fan de manera verbalment forta, sense tallar-se. No és el cas espanyol. Observin que, aquí, només parlen amb claredat els membres de la judicatura ja jubilats, o emèrits, o professors i catedràtics, etc. Tots aquells que ja no poden rebre represàlies professionals per part del poder judicial espanyol. La resta del sector actua amb la boca petita, com demanant perdó. I és que tenen por. No pas directa, d’anar a la presó –una possibilitat que sempre hi és–. Parlo d’una altra por. Temen la reacció judicial en la seva feina diària, sobre altres casos que estan portant, altres clients... Estan terroritzats per la possible venjança d’un poder judicial desbocat i sense regles.

Periodisme professional vol dir coratge. Crec que l’etapa de de parlar de mitjans de comunicació manipuladors hauria de passar a millor vida. El fet que els empleats d’'El Periódico', per exemple, estiguin disposats a anar a la vaga per un ERO però no com a protesta per la manera com informa el diari ja diu prou. Millor parlar de “periodisme no professional”. Doncs bé. Ens ha sorprès a tots la reacció del periodisme professional estranger en comparació amb l’espanyol, que inclou bona part del català. No és trist? Ja ho vaig raonar en un article anterior. Es pot a arribar a entendre la por. Però no es justifica. Quan el rostit a taula passa per davant de la deontologia, estem en situació de perill. Sobretot quan es tracta d’institucions que conformen l’arrel de la democràcia mateixa, com és la premsa lliure. Ho sento, no valen excuses.

Cultureta de cul llogat. Aquest fet no ha constituït una sorpresa, almenys per a mi. Vaig detectar fa temps que a Espanya d’intel·lectuals no n’hi ha –tampoc a Catalunya–. Perdó, preciso: es poden comptar amb els dits d’una mà. Si, com es fa equivocadament, definim el col·lectiu “cultural” afegint-hi, a sobre, membres de la faràndula (cantants progres, suposats “joglars”, actors de parla hispana que ni tan sols saben adaptar l’accent local del país, com sí que fan els actors anglosaxons amb l’anglès, etc.), la internacionalització del Procés ens destapa un panorama local penós –llastimós a Catalunya, especialment–. Ara callen tots aquells que a l’època de la dictadura muntaven un sidral, fins i tot, quan a Sud-amèrica (el bocí important del seu mercat) algú trepitjava el dit petit d’un obrer en vaga. Són tots ells progres vividors d’un mercat hispà poc exigent democràticament –i, per tant, pobre culturalment–. Seria bo que ens adonéssim, definitivament, que, de farsants, ja ho eren a l’època de Franco.

Epíleg. Ja ho veuen. La internacionalització ens permet descobrir moltes coses. En l’àmbit intel·lectual, però també en el món pràctic. Se’ns ha facilitat molt la feina. Ara els nostres fills poden comprendre, de manera evident, per què Franco va morir al llit.

I avui, la internacionalització ens ha fet obrir una ampolla de xampany per l'alliberament del president.