Immigració i demagògia

Es donen lliçons de democràcia al Regne Unit, d’eficiència a Alemanya, de gastronomia a França

La setmana passada els parlava del progressisme que es posa en marxa com a reacció a qui mana. Però, esclar, a Catalunya hi mana molta gent. Govern municipal, nacional, espanyol, europeu... Així doncs, la reacció dependrà de sobre qui caigui la responsabilitat. Pel que fa a la immigració, el tema es va centrant. Només pot ser europeu, per moltes voltes que s'hi vulgui donar. I el fet alimenta una crítica sovint groga i irresponsable. Com més lluny, menys coratge, més fàcil criticar.

L’Europa de Schengen és un conjunt de pisos del mateix replà dels quals s’han enderrocat les parets internes. Abans, cadascú convidava a sopar a qui volia. Ara, com que no hi ha separacions internes, però les portes d’accés del replà encara són gestionades per l’amo de cada pis, pot succeir –de fet, passa– que els que convido jo a sopar pot ser que emprenyin els altres. Cada veí té les seves manies. Una de les característiques de l’apartament espanyol –on hi ha una habitació per als catalans– és que està ple de pedants. Els catalans els primers, no badin! Es parla i s’opina amb la desimboltura irresponsable que ha donat origen a les nefastes tertúlies radiofòniques. Es donen lliçons de democràcia al Regne Unit, d’eficiència i immigració a Alemanya, de gastronomia a França, de disseny i d’enginyeria a Itàlia, etc. I així anem tirant. Una xarlotada ridícula.

Entre els temes dels quals el país ha esdevingut 'expert' hi ha el d’opinar sobre la immigració i els seus efectes en l’economia productiva i social. Opinar, no pas resoldre. Vull dir que, aquí, la immigració serveix per poder pagar poc als cambrers i als que cullen peres a Lleida. O als que especegen el porc a Osona, per exemple. Però la realitat és que ningú es pren seriosament el tema. Llagrimeta –especialitat catalana–, la que vulguin: que si entre els rescatats hi havia “dones i nens”, que si a l’'Open Arms' no el deixen atracar enlloc, etc. Molt soroll per, després, no donar solucions sòlides als problemes. La mediterraneïtat incompetent de la qual Catalunya ha esdevingut especialista aquests últims decennis de profunda espanyolització. La immaduresa amb què toquem aquests problemes a casa nostra és realment preocupant. Per una banda fan riure per això, per immadurs; per l'altra indignen per demagogs.

Ens resistim a entendre alguns principis fonamentals que voldria recordar breument.

¿Oi que no és acceptable tenir voluntaris que facin de policia? Doncs això tampoc és acceptable en aquest cas, encara que sigui per fer de policia marítima de rescat

Tipus d’immigrant. Hi ha dos tipus de persones que pretenen entrar a Europa. Els refugiats polítics, o de guerra, i els econòmics. Els primers han de ser acceptats ràpidament. Els segons no podem regularitzar-los sense un sistema planificat. Hauríem de començar a pensar que la Comissió Europea proposi, i el Parlament Europeu aprovi, un sistema de quotes anuals. Europa necessita immigració. Els governs hi són per determinar quanta.

Control. Mantinc que una de les causes del triomf del Brexit va ser l’allau descontrolada d’immigrants d’ara fa tres anys. La població europea ha creat uns mètodes i uns procediments que porten a tenir un control enraonat sobre la població autòctona. I aquest control, lògicament, s’ha d'estendre als que arriben per tal de determinar qui és qui. El votant ho vol així. I això no és xenofòbia.

Sistemes. El mètode de regular els immigrants abans que surtin de les fronteres d’on ara venen il·legalment és el millor que s’ha trobat. La resta són nyaps perquè es parteix d’una situació dolenta difícil de gestionar. Així ho va acordar la senyora Merkel amb Turquia, i el sistema ha funcionat bastant bé. Per tant, ara cal veure com es pot millorar i estendre.

Demagògia. Aquí, d’això, en som especialistes. Unes vegades vestida d’antisistema, altres d’irresponsabilitat informativa –com, a voltes, practica l’ARA– presentant com a dolents aquells que, al final, acostumen a haver-se de menjar els problemes. No reconèixer que els vaixells d’ajuda estimulen les màfies és d’irresponsables. Tots hem de col·laborar a muntar un sistema oficial i que funcioni. ¿Oi que no és acceptable tenir voluntaris que facin de policia? Doncs això tampoc és acceptable en aquest cas, encara que sigui per fer de policia marítima de rescat.

Governar i gestionar la immigració. Convé recordar, un cop més, que ningú pot pretendre resoldre el problema de la immigració. Es pot aspirar, com a molt, a gestionar-lo. Davant de qualsevol qüestió humanitària hi ha qui pretén monitoritzar les emocions sense donar una solució pràctica plausible i estable –potser perquè no li interessa–. Personalment prefereixo gent que governi sense ser presonera dels sentiments però amb el clar objectiu d’oferir les millors solucions a tots: als immigrants (legals i il·legals) i als ciutadans europeus també. La resta és pura xerrameca.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF