Europa, eina per netejar la justícia bruta

Quan s’estudia dret anglosaxó (common law) s’acostuma a fer molt d’èmfasi en la categoria dels juristes que han anat fixant la interpretació de les lleis mitjançant sentències –el que s’anomena precedents–. Als països de tradició romana amb vernís napoleònic –tota l'Europa continental, incloent-hi Rússia– les lleis estan compendiades en Codis (Civil, Penal, Laboral, Mercantil, etc.). Són guies que no deixen gaire marge d’interpretació als jutges. En el dret anglosaxó –gairebé el de totes les antigues colònies britàniques, inclosos els Estats Units– les lleis no es compendien en codis i la interpretació es deixa en mans dels jutges, que fan evolucionar les lleis segons l’època, l’entorn social, l’estat de la tecnologia, etc. Les lleis s’interpreten.

Un dels juristes més esmentats en el món anglosaxó és William Blackstone (1723-1780), perquè va actualitzar i ampliar la interpretació de la famosa in dubio pro reo (en cas de dubte, cal interpretar els fets a favor del processat) quan aquest principi s’ha de projectar en l’àmbit de la democràcia liberal: “És preferible que deu culpables s'escapin [de la llei] abans que un innocent pateixi [condemna]”.

Com s’ha posat en evidència, a Espanya, en la praxi jurídica –i en altres temes també–, s’acostuma a agafar el pitjoret de cada casa. Determinats jutges interpreten les lleis passant-se els codis per l’aixella –cosa que no els correspon– i, a sobre, quan ho fan, apliquen el principi contrari a l’expressat per William Blackstone. Ha quedat clar que aquí, pel que fa al Procés, ha regit l'“és preferible que deu innocents pateixin condemna abans que un possible culpable se n'escapi”. O sigui: in dubio adversus reo.

La recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat dels senyor Junqueras, i que té efectes per als senyors Puigdemont i Comín, ha posat finalment en evidència tot el procediment del Procés i, de fet, tots els actes que la justícia espanyola –que inclou la Fiscalia– ha dut a terme en contra dels processats. Si fem cas del TJUE i de l’opinió dels juristes, el Tribunal Suprem espanyol delinqueix retenint el senyor Junqueras. I els seus membres no només potser no rectificaran ni compensaran els mals provocats, sinó que ni tan sols rebran cap càstig. Aquesta immunitat judicial, en un estat democràtic de dret, no és dolenta si el jutge actua seguint una bona praxi. Un jutge pot errar, però l'esmena a la seva decisió només té lloc en base a recursos i apel·lacions. Si els jutges paguessin pels seus errors, actuarien sempre atemorits i les seves sentències resultarien distorsionades. Han de ser els mateixos jutges els que castiguin aquell que es demostra reiteradament incompetent o prevaricador –apartant-lo del servei, processant-lo, etc.–. Un principi que costa d'entendre. Però és com la immunitat parlamentària: s’ha de promoure que els diputats no siguin perseguits per l’exercici de la seva professió. En democràcia hi ha principis que, a voltes, semblen forassenyats, però no ho són –un altre clar exemple és el del secret periodístic a l’hora de revelar les fonts d’informació–. La democràcia és fruit d’un equilibri molt delicat i sofisticat que va molt més enllà del fet de, simplement, votar cada quatre anys.

Esclar que aquesta excepcionalitat no serveix de res si a la cúpula de la judicatura hi arriben prevaricadors i altres corruptes. Quan el sistema no és capaç de destil·lar els malèvols perquè el sistema sencer se sustenta en la laxitud i en l’incompliment de la llei, aleshores estem davant del desgavell en estat pur. I és aquí on ha arribat Espanya.

La cúpula judicial espanyola és fruit dels nomenaments dels polítics. D’un sistema malgirbat que prima els partits. I aquests partits van pactar, tàcitament això sí, mantenir una cúpula judicial trufada de famílies i castes franquistes mal reciclades a canvi de no endreçar les seves finances. Avui, doncs, tenim uns partits als quals la justícia pot castigar –només deixant que les investigacions dels jutges de base segueixin el seu curs– o bé beneficiar –apartant jutges com ara Baltasar Garzón o Elpidio José Silva–. Amb el temps ha esdevingut una cúpula judicial desbocada que, com ha quedat demostrat, prevarica des de dalt.

Europa ha començat a detectar que la cúpula judicial espanyola és perillosa. Però el sistema de nomenaments del poder judicial no el canviaran ara els partits polítics espanyols –qui ho fes seria acusat de catalanofília–. Només des d’Europa poden imposar-se aquests canvis. Farien bé els nostres nous diputats a Estrasburg –ells que en pateixen les conseqüències– de treballar per impulsar una directiva que forcés els canvis en el senti del que, fa anys, recomana el Greco (Grup d’Estats contra la Corrupció). Suport europeu no crec que els en falti.