23/05/2019

L’Europa dels catalans

3 min

El pessimisme i l’optimisme viatgen a tongades. S’instal·la un estat d’opinió, els mitjans es dediquen a estimular-lo i així anem tirant. Recordo que al començament dels anys noranta la consigna era “cal emigrar lluny, Europa està desbravada”. Després s’han fet tantes coses! Mercat únic, euro, Schengen, etc. Ara estem en un període d’incertesa. Motius per a l’optimisme i per al pessimisme. Havent tingut un oncle que es va passar cinc anys a Mauthausen sempre he pensat que la Unió Europea (UE) és un bé de Déu.

La UE és un cos polític estrany. Confederació? Associació? Algú l’ha definit com un ens en permanent construcció. I aquesta és l’única certitud que tenim. Admet dues percepcions alhora: optimista i pessimista. Hi ha sempre coses per fer. Hi ha coses ja fetes i consolidades. No convé l’autocomplaença. Ni el derrotisme provocat pel que encara manca.

Avís per a navegants derrotistes. Fa setanta-cinc anys els carros de combat es passejaven pels Camps Elisis de París. Avui ni l’economia francesa ni l’alemanya podrien sobreviure separades. I haver de suportar controls de frontera entre els dos països sembla un malson que mai hagi tingut lloc. I què els he d’explicar pel que fa a Espanya? Només els que, d’adults, hem viscut la no pertinença a la llavors Comunitat Econòmica Europea podem ser conscients del que érem. Com eren de misèrrims els supermercats, els serveis, les fàbriques, els escorxadors, etc. Vist d’avui estant, allò era mediocre. Espanya, sense ser membre de la UE, seria una mena d’Argentina. Europa ens ha ensenyat la part de civilització enraonada que avui practiquem quotidianament sense adonar-nos-en.

Pel que fa als catalans, específicament, no hi ha massa a afegir. Els posaré un exemple. Abans d’incorporar-nos a Europa, aquesta mena de captiveri caciquil judicial que patim ara era aplicable a tots els àmbits. Espanya era una finca. Avui molts impresentables –que n’hi ha– ja no són capaços de projectar la seva insolència. Podem criticar la UE –jo el primer– perquè s'inhibeix del problema català actual. Però un tribunal alemany ha dictat que el senyor Puigdemont no ha comès el delicte pel qual en demanaven l'extradició, i el tal Llarena s’ha hagut, perdonin-me l’expressió, de fer fotre. I ara, a més, aquest tal Llarena està sotmès a un procés per un tribunal belga. Que això no és suficient? Segur. Però abans era impensable. El fet que a Espanya no es pugui practicar la tradicional supèrbia sense risc de ser denunciat, ja és remarcable. Recordin l’afer de la crema de fotografies del rei.

Ara bé, quins haurien de ser els interessos de Catalunya pel que fa a la UE del futur? Jo diria que, d’entrada, que ens continuessin contaminant. Encara mantenim massa tics hispans. Poca productivitat, escassa educació, mals hàbits quotidians (horaris, indolència, etc.), corrupció institucional, mals polítics, intolerància, etc. Com he sostingut en altres articles, la UE ha d’avançar, agafar més poders. Com més Europa, menys Espanya. I això és bo. I ho dic sense animadversió. La història dels darrers tres-cents anys d’Espanya –que inclou la de Catalunya– és la d’un constant fracàs... fins a la incorporació a la UE.

Catalunya, donada la situació actual, hauria de ser contribuent neta en iniciatives per a l’espai comú europeu. Ja ho vaig apuntar fa dies. Els nostres exiliats polítics farien bé d'utilitzar el seu protagonisme al Parlament Europeu per avançar cap a l’Europa Judicial. I això no passa per unificar les lleis –cada país té les seves característiques– sinó per garantir els mínims drets comuns i evitar la corrupció judicial –que aquests exiliats i els nostres presos polítics pateixen ara mateix.

Haurem de lamentar la possible sortida del Regne Unit –l’únic estat de tradició veritablement democràtica–. Seria bo que el Brexit fos tou, i que comportés un acord que determinés precedents per a possibles estats associats a una UE que no podem pretendre que actuï de la mateixa manera amb tots els membres.

En aquest sentit, seria d’agrair que els catalans agaféssim consciència que no existeix una sola Europa –al meu entendre, els que pretenen una sola velocitat van errats–. A nosaltres encara se’ns ha de portar agafats de la mà en molts temes –el judicial n'és un cas clar–. Altres països no volen ser monitoritzats per la UE en aspectes que nosaltres desitgem que ens tuteli –unificar l’espai judicial ¿implicarà que la justícia alemanya hagi de reduir el seu nivell d’exigència perquè tot quedi equiparable?

Total, que diumenge hem d’anar a votar. I convé fer-ho amb optimisme. Hi ha massa projectes pendents d’encetar.

stats