Desemmascarar l’extrema dreta espanyola

El fenomen és dificilíssim de copsar de fora estant. Se'ns ha girat feina

Fa uns dies es va tornar a fer pública una carta que el 1981 Rodolfo Martín Villa va dirigir a Anton Cañellas. Martín Villa deia en aquesta carta, textualment: “[...] nunca me sentí ofendido por oir hablar catalán”. A algú li semblarà escandalós que Martín Villa escrigués això. A mi no. A mi el que m’escandalitza és que a nosaltres mai ens hagi ofès conviure amb una colla de feixistes als quals, a sobre, hem ajudat a dissimular i a fer que no passessin vergonya. Individus als quals mai hem assenyalat amb el dit per mor d’una falsa convivència que s’ha aguantat gràcies a la nostra permissivitat, però que ara se’ns gira en contra.

Els països ben estructurats demostren el seu progressisme amb la tolerància. La resta ho pretenem fer amb la permissivitat –per això el nostre progressisme és naïf–. La realitat és que, avui, com a conseqüència d’aquesta actitud, els catalans hem quedat entrampats amb l’extrema dreta. Se’ns fa pràcticament impossible explicar a la resta del món que els enemics de Catalunya, a Espanya, són diversos i sempre majoritaris –això s’ha posat en evidència–. Però costa molt fer veure que els més agressius, aquells que voldrien veure’ns anorreats, estan integrats al PP i a Ciutadans. Perquè la percepció internacional és que, d’extrema dreta, a Espanya, no n’hi ha. I aquesta percepció té l’origen, entre d’altres, en dos fets.

A tothom se li fa difícil entendre que Espanya hagi pogut anar progressant –de manera important i evident– amb els feixistes, amb els hereus de la dictadura, incrustats dins mateix del sistema. L’Occident europeu assumeix que el progrés va associat a la democràcia liberal, i que aquesta és incompatible amb tenir una extrema dreta de caràcter feixista implantada a la caixa toràcica. I és que obliden que Espanya no va fer una catarsi, com sí que la van dur a terme altres països. No veuen que la democràcia espanyola va obtenir el salconduit democràtic el dia que el comunisme (representat per Santiago Carrillo) i el feixisme (representat per l’exèrcit) van pactar. En definitiva, en el moment que els dos totalitarismes que Europa havia parit durant el segle XX van acordar que no s’esgarraparien. Va ser quan van decidir que el rei mai estaria obligat a demanar perdó per ser hereu polític de qui era.

Hem d’internacionalitzar el Procés i, a sobre, desemmascarar una extrema dreta falangista, hereva del feixisme, que circula desimbolta gràcies al fet de no poder ser clarament identificada

Però el més significatiu és que aquest pacte va quedar revalidat diversos cops pels catalans. Entre d’altres, per exemple, amb actes com ara l’homenatge vergonyós i provincià demostrat a la mort de Samaranch. Parlo del període Cobi-maragallista. Aquells anys feliços en què, per un grapat de jocs, ens havíem venut. De quan dissimulàvem davant la premsa estrangera que s’encaparrava a recordar el passat feixista del glorificat català –“le petit marquis catalan”, que en deien a França–. Evidentment, si tot això jo no ho entenc, ¿com ho ha d’entendre un estranger? “Si aquests catalans han conviscut tants anys amb aquests paios, ¿a què treu cap ara aquest sobtat enfrontament?” I és que hem consentit que l’extrema dreta corqués institucions tan importants per a la democràcia com el poder judicial. O la premsa –parlem de 'La Razón'?

Però l’extrema dreta espanyola compta amb un avantatge addicional. I és que no necessita mostrar-se com un moviment antiimmigració –ja no dic xenòfob–. No necessita quedar malament, perquè la feina ja l’hi fan altres. Al capdavall, blindar les fronteres ho acabarà fent Europa. I és que la societat espanyola ha esdevingut amoral. La reacció davant de fets com la corrupció o els atacs a Catalunya demostra que per a aquesta societat els principis no són res més que una moda de perímetre flexible. I l’extrema dreta espanyola pot projectar les seves fòbies, la seva xenofòbia, no sobre els estrangers, sinó sobre els catalans. Perquè la diferència no els ve pas des de fora. Ja la tenen dins: nosaltres. Altre cop, el fenomen és dificilíssim de copsar de fora estant. Ningú pot homologar l’extrema dreta espanyola amb qualsevol altra d’europea. “¿Segur que aquests catalans no ens enganyen? No pot ser que els espanyols no odiïn els estrangers i, en canvi, odiïn els catalans. Si són de la mateixa ètnia!”

Se’ns ha girat feina. Ara hem d’internacionalitzar el Procés i, a sobre, desemmascarar una extrema dreta falangista, hereva del feixisme, que circula desimbolta gràcies al fet de no poder ser clarament identificada. Haver donat carta de nacionalitat democràtica catalana a determinats feixistes ha ajudat que els moviments d’extrema dreta fossin metabolitzats pels partits espanyols. I que aquests, al seu temps, fossin homologats a Europa. Una pífia, la nostra, que la carta de Martín Villa s’ha encarregat de recordar-nos.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF