Publicitat
Publicitat

La UE, que no espanta ni fa por

Aquests dies els polítics catalans d'estètica la voix de son maitre (és a dir, els que llepen mans a Madrid) han començat a projectar pors. Algunes ja han caigut per la seva base. Vull dir que explicar als jubilats que, en cas d'independència, deixaran de cobrar la pensió demostra mala fe i baixa categoria moral. Perquè els pensionistes només són gent gran, no pas imbècils. També s'han apuntat al tren de la bruixa els comissaris de Brussel·les que, en el seu dia, van dir el que pensaven (Reding i Almunia). Ara se'n desdiuen. Era il·lús pensar que s'esdevindria altrament. Els han tocat el crostó els estats -i encara trobo que han trigat massa-. Perquè als comissaris europeus els assigna la cadira l'estat corresponent. Per això la premsa anglosaxona, que no vol crear confusions, no qualifica mai la Comissió com "l'executiu de Brussel·les" (com aquí, erròniament, l'anomenem) sinó com el civil servant arm . No són ministres que ha escollit un primer ministre o un president que, al seu temps, ha estat designat pel Parlament Europeu. A Brussel·les manen els estats i el mecanisme, de democràtic, no en té res. Resumint, avui toca parlar de la no adhesió automàtica de Catalunya a la UE. I sense por.

Primer. La situació que es plantejaria amb la independència de Catalunya es pot contemplar com a excepcional, però no pas com a única. Tard o d'hora n'hi haurà d'altres. La resposta que es doni a Catalunya no pot ser erràtica. Serà fruit d'un procediment establert. No es pot deixar el tema a mercè de la incoherència de cadascú. ¿Tindria sentit que Espanya bloquegés l'ingrés d'Escòcia a la UE mentre que la resta del Regne Unit hi està a favor? Per tant, la discussió sobre la pertinença de Catalunya a la UE convindria deslligar-la del que xerren els polítics a títol individual.

Segon. Més val ser reflexius. Ja ho ha comentat a bastament el senyor Miquel Puig en alguns articles a l'ARA. ¿Podem pensar que les centrals de Volkswagen, de BASF, de NISSAN i tants altres deixaran que els seus productes catalans pateixin aranzels de la UE quan no n'hi ha d'implantats a cap país d'Europa? Ser membre de la UE té molts avantatges, però ser un país europeu que no és a la UE pot ser un privilegi (Suïssa, Noruega, Andorra, etc.). ¿Per què Catalunya no pot ser un estat independent amb acords comercials lliures d'aranzels amb la UE? Sempre serà millor que pertànyer a la UE a través d'Espanya, no? Quin problema hi ha?

Tercer. La raó més important per a la independència hauria de ser la il·lusió d'un projecte nou. Però, sobretot, l'esperança d'un futur millor. I recomanaria als nostres polítics que giressin la truita de la campanya electoral. La por l'haurien d'escampar ells, no pas els unionistes. Els perills vénen de quedar-nos a Espanya. La por hauria de venir provocada per la perspectiva de continuar amb una panda de governants impresentables que no entenen res de res i que necessiten un manual per posar-se la gorra. ¿Que no n'hem tingut prou veient com va gestionar la crisi Zapatero (el progre de Zamora) i com ho fa ara Rajoy (el registrador de la propietat de Santa Pola)? Mirin, Espanya estarà en crisi durant els propers quinze anys, pel cap baix. ¿De veritat algú pretén encadenar-nos a un estat endarrerit, empobrit per culpa de les seves males arts, desindustrialitzat, amb uns polítics que semblen sortits de Llatinoamèrica (torno a referir-me a la premsa internacional) que són incults internacionalment, ignorants de llengües i costums, etc.? ¿Aquesta és l'alternativa que em proposen? Ignoro si ens anirà millor o pitjor sent independents -ep, que nosaltres tampoc no som cap meravella, i els nostres polítics menys!-. Però el que és segur és que Espanya anirà a pitjor. Aquest és el panorama que els polítics independentistes haurien de plantejar com a perspectiva si ens quedem. El plantejament hauria de ser clar: jo no vull per al meu fill el negre futur que representa Espanya. ¿O és que resulta genial ser espanyol per, després, haver d'emigrar?

Per esbandir qualsevol tipus de dubte, els proposo un exercici mental. Imaginin-se que es plantegés una consulta en un país petit de la UE (Holanda, Bèlgica...). Un referèndum en què es preguntés al ciutadà: "¿Prefereix que el seu país sigui un estat independent i que quedi fora de la UE o s'estima més pertànyer a la UE però, obligatòriament, integrat dins d'un dels estats existents?" (ja no plantejo que aquest estat fos Espanya perquè és de mal gust insultar la intel·ligència). ¿Vostès què pensen que contestarien aquella bona gent? Doncs vostès mateixos...

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF