Roca i González, tap i carbassa

Ningú tindria el valor d’elogiar avui un vehicle d’ús públic fabricat als anys setanta

XAVIER ROIG
XAVIER ROIG Enginyer i escriptor

Se celebren els 40 anys de l’aprovació de la Constitució espanyola. Podem fer-ne un balanç. Però si el fem global –aquests darrers quaranta anys, tots plegats– la imatge surt distorsionada. No és la Constitució que es necessita avui. Soc dels que pensen que era el text necessari l’any 1978. Però es va perdre la possibilitat d’adaptar-lo durant la dècada dels noranta i del dos mil. Per tant, exalçar valors no vigents no té cap sentit –que és el que s’està fent precisament ara–. Ningú tindria el valor d’elogiar avui un vehicle d’ús públic fabricat als anys setanta –que s’espatlla cada cent quilòmetres– adduint que quan va sortir al mercat era molt bo i comptava amb els darrers avenços tecnològics.

Per això em sembla fora de lloc, poc productiu, el debat que van protagonitzar la setmana passada els senyors Miquel Roca i Felipe González. Per això ha tingut poc ressò; per la seva manca de sentit. Addicionalment, i és la meva apreciació personal, em va semblar de mal gust que se celebrés el debat precisament a Catalunya en aquest moment, quan el que no necessitem és que algú ens expliqui batalletes, sinó gent que ens ajudi a relatar el futur.

No és per casualitat que Catalunya hagi passat de primera regió d’Espanya, quan va morir Franco, a ser-ne la quarta, avui

Però ja que em provoquen, els diré que el debat va tenir lloc entre dos actors que se’m fan històricament complementaris. I per això voldria destacar dos dels temes, només dos, sobre els quals ells van tenir responsabilitat directa i que, en bona part, ens han portat a l’atzucac on som. Malgrat que se’l vulgui culpar de tot, el PP només ha encès les metxes. La pólvora l'hi havien posat uns altres.

Balances fiscals. Sembla evident que aquest no és un problema creat pel PP. I hauríem de començar a ser clars. Si el PSOE ha governat tants i tants anys a Andalusia i Extremadura és perquè ha practicat el clientelisme. Catalunya, amb d’altres, però Catalunya principalment, ha finançat durant molts anys el dèficit fiscal d’aquelles comunitats. Fins a arribar a un límit que no em sembla exagerat qualificar d’espoli fiscal. Tal quantitat de diners, en proporció al PIB, mantinguda durant anys i anys (i amagada a la població durant tant de temps), no té referents internacionals. Em sembla que els senyors Roca i González hi tindrien coses a dir, dic jo. Un va implantar l’espoli, l’altre el va acceptar. I tots dos ho han amagat durant decennis.

Que Catalunya està ressentida per aquest fet? Evidentment. Jo ho estic. Perquè no es tracta de criticar que la resta d’Espanya hagi pujat de nivell de vida a compte del nostre esforç. No. El problema és que ho ha fet a costa nostra, perjudicant-nos. No és per casualitat que Catalunya hagi passat de primera regió d’Espanya, quan va morir Franco, a ser-ne la quarta, avui.

Fòbia a Catalunya. Aquí, també, les culpes del senyor Roca i González van repartides. Tots dos saben, encara que no ho diguin, que la fòbia espanyola a tot allò que és català i no adopta 'modus' castellans, és secular. I jo acuso els dos d’amagar-ho. Pitjor encara, els acuso de no treballar-hi en contra. Lligo amb el punt anterior. El senyor González hauria d’haver actuat com un estadista (cosa que, definitivament, no és) en lloc de comportar-se com un polític nacionalista hispanoandalús. Mai va explicar a andalusos i extremenys que la seva millora econòmica provenia de dues fonts específiques: Catalunya i la Unió Europea. Fer creure que les coses progressen gràcies a qui no en té el mèrit, porta on som. Els catalans, mai més ben dit, hem pagat la festa i, a sobre, som insultats. Vull dir que l'Andalusia que ha sortit d’aquestes darreres eleccions també porta un bocí gros, enorme, de senyor González. Quan podia fer didàctica no li va interessar.

Al senyor González quan podia fer didàctica no li va interessar

El senyor Roca, per contra, pot ser acusat d’obviar les fòbies anticatalanes. De practicar la retirada i no plantar-li cara, de no explicar-nos-ho. Em sembla pueril que algú li hagi de recordar que l’Operació Roca (1984) va acabar amb 194.538 vots a Espanya i zero diputats. Cadascú pot treure’n les conclusions que més li agradin, esclar.

Resum. Hi ha molts altres aspectes que, quan González i Roca governaven (un al govern espanyol, l’altre negociant i donant-li suport), es van plantar torts. I ara ho paguem. Addicionals als que he esmentat: eliminació del concepte “nacionalitat històrica”, mal finançament de partits, poder judicial corrupte, legislació bàsica mal imbricada (que ha provocat, entre d’altres, la desgràcia de l’Estatut del 2006), nepotisme en organismes bàsics, rei corrupte, premsa comprada, etc. En definitiva, si avui som on som, no és per casualitat. Ells hi eren i, d’una manera o altra, quaranta anys després, en són responsables.

Xavier Roig és enginyer i escriptor

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF