Publicitat
Publicitat

Oportunitat perduda

El cas és que el desconcert projectat ha estat de dimensions siderals. La demostració més diàfana que la capacitat dels catalans per aplicar l'estratègia i la intel·ligència col·lectives sobre els problemes de país és, com a mínim, erràtica. No som on som per casualitat. La meva opinió és que els països que, en situació excepcional, no aposten fortament i clarament, són de poc fiar -els organismes internacionals així ho pensen-. Però bé, el poble ha parlat i, a partir d'ara, poc a dir. Malgrat tot, voldria reflexionar sobre el que em sembla una enorme badada. I no ho planteja algú que parla des del convencionalisme. Estic convençut que el nostre sistema partidista està pervertit.

Un procés d'independència, com qualsevol operació política en què es juga el futur nacional d'un país, ha de ser gestionat amb gran eficàcia. És com una guerra, però sense violència. Requereix moltes coses i molts suports. Però hi ha un fet que sobra i que cap organització que vol assolir l'èxit pot acceptar: els parlo de la transversalitat i l'assemblearisme en la gestió. Un procés tan delicat necessita ser conduït per un líder que no es distregui. Una tasca de rellotgeria. ¿Que ha de comptar amb el suport de diferents partits? Sí. Però al líder ningú el qüestiona i tothom el reverencia -a fora i a dins del partit-. Amb capacitat de gestió, sense por i amb voluntat d'enfrontament si cal. Fins diumenge, aquest líder era el president Mas. Tenia una majoria. No absoluta, és cert. Però d'indiscutible lideratge. I ara resulta que quan li pregunta al país si vol continuar amb el procés d'independència pel qual ell ha donat la cara com ningú abans, el país li contesta que potser sí (només potser, atenció!), però que no acaba de refiar-se d'ell. Si no m'erro, això és el que ha dit el poble de Catalunya.

El país ha patit dues grans xacres d'ençà de la Guerra Civil. Els trenta-sis anys de dictadura de Franco i els trenta-sis de progressisme posteriors. La combinació ha estat letal. Ha generat una societat amorfa, que odia rabiosament premiar el que ho fa bé. El que se la juga de debò. Catalunya constitueix avui dia el país europeu, dels que jo conec, que menys estima la meritocràcia -després de Grècia, esclar-. Servidor va votar aquesta vegada per premiar el senyor Mas. Per pura racionalitat. Per simple deure de reconeixement a ell i al seu equip més pròxim. Un polític català que, per primer cop en decennis, si no en segles, té el coratge de fer el que ell ha fet, i com ho ha fet, requeria, al meu entendre, un reconeixement. No ha estat així. Tots ens vam il·lusionar massa i vam oblidar que Catalunya no perdona el coratge ni tolera l'èxit. És certa l'asseveració que diu que si Bill Gates fos d'aquí Microsoft no existiria. I em remeto, per reblar el clau, al darrer discurs del senyor Grífols (de Laboratoris Grífols), que és prou eloqüent en aquest sentit. ¿Que el senyor Mas no havia de tenir la majoria absoluta? No seré jo qui ho discutirà. Però s'havia de trobar còmode per poder treballar eficaçment. En cap cas retrocedir el suficient per emetre el missatge que Madrid necessitava: Catalunya no es refia del tot del senyor Mas. Penosa imatge, ben representativa, és la de la funcionària interrogada per 8TV, contenta pel descens de CiU: "És que el senyor Mas m'ha pres la paga de Nadal, sap?" Lamentable mediocritat. La situació, addicionalment, deixa un president Mas feble dins el partit, on els cafres preparats a tirar-li la pell de plàtan també abunden -en Duran ja xerra incontrolat.

Aquí encara no ens hem adonat que Espanya no anava contra el moviment independentista. Anava contra el líder que l'encapçala. ¿Per què, si no, l'alegria d'una Camacho eufòrica a Madrid, llepant el terròs de sucre de la mà dels amos, quan el PP aquí pràcticament no ha avançat i ha quedat en quarta posició? Mentre els moviments independentistes siguin majoritaris però no tinguin un lideratge eficaç que permeti albirar el seu èxit, el problema és inexistent. Ara bé, en el moment que aquest líder té la talla d'un primer ministre occidental seriós, parla idiomes, i té força, seny i capacitat per explicar al món el problema català i el món, com que l'observa amb respecte, l'escolta, aleshores apareix el perill. I aquesta ha estat l'habilitat i l'èxit de la política espanyola -de l'oficial i de la que viu de la immundícia-. Madrid ha posat la munició. Catalunya, com el babau tarambana que, de fa segles, fa cas a tothom menys al que més li convé, ha disparat. Objectiu neutralitzat.

P.S.: Recomano vivament la lectura de "Quina mena de gent som" de Gaziel.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF