Publicitat
Publicitat

Lloret, les lògiques conseqüències

No deixa de cridar l'atenció el poc atractiu que els entorns industrials i productius tenen per a les bandes delictives internacionals. Em comenten el cas de ciutats com Granollers, o de comarques com Osona, on la tradició productiva arracona l'especulació. Llocs on el PIB es determina, bàsicament, pels costos del material i de la mà d'obra. On la gent que hi ha arribat immigrant ha hagut d'aprendre uns mètodes, uns horaris i una disciplina que només l'activitat fabril pot marcar -quan s'han de vendre productes manufacturats de qualitat, i a bon preu, la manera òptima de treballar es trasllada a tota l'organització-. S'hi respira una certa forma de solvència.

Fa molts anys que critico Lloret de Mar. I em sap greu. Sembla que un dia fou un indret meravellós. Deu haver-hi gent fantàstica que s'estima el poble i que segur que treballa intensament per millorar-lo. Però el resultat final, no ens enganyem, és un desastre. I caldria reconèixer-ho obertament, si de veritat es vol solucionar el problema. Pretendre fer veure constantment que anem cap a un turisme de qualitat i que els empresaris turístics catalans són homologables internacionalment (quan, els molt miserables, no accepten ni la més mínima taxa turística); pretendre fer veure que els escàndols que acumula Lloret són esporàdics i que no tenen res a veure amb la naturalesa mateixa del model econòmic escollit; pretendre tot això, repeteixo, equival a no voler actuar amb determinació per arreglar res de res. Tot el que de detestable té lloc a Lloret és estructural. Res és passatger ni se soluciona canviant els barrets mexicans pels d'estètica Frank Sinatra -com s'ha volgut fer creure-. Tampoc res és atribuïble a la mala sort. No senyor. Lloret, com tantes altres vil·les i ciutats catalanes turístiques, és una població que s'ha prostituït conscientment i intencionadament.

Potser ja ho he escrit aquí. Sóc dels que pensen que vendre la bellesa del territori fins a l'extrem de destruir l'entorn cultural, tradicional i estètic, fins a perdre la personalitat, és una manera de prostituir-se. Col·lectiva, si ho volen així. Però certa. Estem davant d'un conjunt de gent que ha triat guanyar-se els diners venent els seus encants. L'evidència que els límits d'elecció de l'ofici col·lectiu no són clars la va posar de manifest el municipi de Rasquera quan va proposar fer una plantació de marihuana per solucionar alguns dels problemes econòmics que tenia el poble. Per què no es tolera plantar marihuana, i sí que s'accepta la degradació física i moral que comporta el turisme que es practica a Lloret? Seria sa deixar de banda el relativisme que assegura que l'activitat econòmica del turisme és com qualsevol altra. No és cert. Hi ha activitats econòmiques més lloables que d'altres. A nivell individual i a nivell col·lectiu també. La primacia del turisme i de la construcció provoca -de fet, han provocat- un creixement econòmic enorme. Un creixement de tal magnitud que ha requerit més gent de la que hi havia disponible al país. De baixa qualificació professional, que és la requerida pel turisme. Tot aquest muntatge és de bojos. Algú hauria de raonar-nos per què és bo per al país crear llocs de treball que nosaltres no podem cobrir i que han de ser coberts per personal immigrant poc qualificat. ¿No és la nostra obligació, en primer lloc, augmentar la qualitat de vida dels ciutadans que ja hi són, i prou? Quin sentit té tot plegat?

Catalunya, i els seus consecutius governs han deixat de la mà de Déu la planificació de l'estructura econòmica convenient per al país. Aquella en la qual podríem donar el millor de nosaltres aprofitant l'especialització tradicional, el coneixement dels mercats, les infraestructures existents (la xarxa de petites i mitjanes empreses industrials i manufactureres). En definitiva, aquella més convenient per al benestar de la nostra gent. Això és el que fan els països entenimentats. I ara arriba l'hora de plànyer-se, esclar. Les màfies (italianes, russes, franceses... totes!) s'han instal·lat aquí i s'han integrat sense complexos -corrompent polítics i no polítics com si fossin a cal sogre-. És el que passa quan del turisme se'n vol fer una indústria nacional , més enllà d'una propina econòmica . I hi ha qui encara se'n sorprèn: "Per què a Lloret? Per què a Barcelona? Per què a la costa catalana?" On volen que vagin les màfies? Al Turó de l'Home? La decisió no pot ser més lògica.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF