Europa i la fi de l’adolescència
Amb la victòria del senyor Macron a França i les vacil·lacions del Regne Unit sobre si la decisió d’abandonar la Unió Europea (UE) va ser encertada, encetem un període d’optimisme. Alguns hi volen sumar una certa derrota del populisme. No ho crec així. El populisme és un fenomen permanent. A voltes es veu estimulat per raons diverses entre les quals hi ha, també, la influent opinió de les elits ideològiques dominants. Quan no combreguen amb determinades manifestacions, les acusen de populisme. Perquè, esclar, ¿que no van ser populistes determinades accions del senyor Zapatero? ¿O la batalla contra l’Estatut per part del PP? ¿O camuflar l’enorme dèficit de la balança fiscal de Catalunya respecte d’Espanya darrere unes preteses inversions fastuoses per a les Olimpíades de Barcelona?
El que coneixem com a partits populistes ho són. Sens dubte. Però el seu veritable perill és que fan pivotar la pretesa obtenció de la felicitat al voltant de solucions simples que molta gent entén fàcilment. Però alguns dels problemes que denuncien, per sort no tots, existeixen. És un error limitar-se a qualificar de perniciosos aquests moviments. No es va vèncer Hitler només dient que representava el mal. L’anàlisi serena de per què havia sorgit el nazisme va portar els vencedors a dissenyar una Europa que fugís dels vicis del Tractat de Versalles. Una Europa basada en els acords, en el comerç i en altres principis que generen un entrellat de relacions i interessos que allunyen del bel·licisme, tot afavorint el diàleg. D’aquí surt la UE. Convé, doncs, no titllar sistemàticament d’estupidesa tot el que proclamen els populismes i sí, per contra, analitzar els problemes que han donat peu a fer que molta gent trobi atractius determinats missatges. Aquest fet serà clau per reformar la UE.
Dins de les consideracions que s’han de tenir en compte hi podríem encaixar alguns temes específics. Com, per exemple, la seguretat d’Europa. La denúncia que va fer el senyor Trump durant la reunió de l’OTAN és certa: la majoria de països europeus no contribueixen amb les quotes que els corresponen. Fan deixadesa de les seves obligacions. I, no siguem hipòcrites, aquest fet és també resultat d’una forma de populisme: el pacifisme. És molt còmode per a qualsevol governant escapar-se d’obligacions desagradables i impopulars com, per exemple, enviar gent a córrer riscos. Sovint per lluitar en la protecció d’altres de més dèbils, també per defensar els interessos occidentals -ep, que són els meus i els de vostès, no ens enganyem-, o per intentar establir la pau en regions conflictives. Massa països europeus s’han fet escàpols de les seves obligacions durant anys. Excepte França i el Regne Unit, els altres hem anat fent la viu-viu -Espanya, amb Catalunya al capdavant-. ¿O és que no constitueix populisme permetre que la població quedi satisfeta sentint que la guerra és un fet desgraciat (cosa que aquest columnista no posa en dubte) i que, en conseqüència, el que cal és quedar-se al sofà de casa? ¿No és aquest, també, un missatge grollerot i fàcil?
El senyor Arthur Ochs Sulzberger (editor del New York Times ) va escriure fa un temps que Europa es comportava com un adolescent que, quan necessitava el cotxe el dissabte a la nit, corria a demanar-ne les claus al papà, sense preocupar-se d’omplir el dipòsit i assumint que el vehicle estava sempre en perfecte estat perquè algú altre -tant se li’n donava qui fos- el portava a revisió periòdicament, n’arreglava els bonys quan hi havia topades, etc. El cotxe no era seu, però el feia servir quan el necessitava i, a sobre, es pensava que mantenir-lo no comportava obligacions. Aquest ha estat l’esperit europeu dominant des de la postguerra. Una Alemanya que, lògicament, tots van pretendre que no intervingués militarment a causa de les catàstrofes del segle XX, i uns socis còmodament instal·lats a casa seva. Excepte França i el Regne Unit, la resta ha estat pura irresponsabilitat: els Estats Units, amb el suport d’alguns dels nostres veïns, vigilen, i lluiten, per nosaltres -no es diu “defensen els nostres interessos” perquè queda políticament incorrecte-. En resum, aquest fet, exacerbat per una desastrosa gestió de la Guerra de l’Iraq, ha consolidat un pacifisme social, una somnolència de la qual els atacs terroristes ens han despertat.
L’antiamericanisme s’alegrarà del distanciament que alguns esperen com a resultat de les proclames d’independència militar manifestades per la senyora Merkel -i llargament practicades per França fa anys-. Però la política militar comuna -juntament amb tantes altres accions que cal executar-és un pas més en favor d’una unitat europea que, sens dubte, ens convé.
