01/04/2011

Consens de mig gos

3 min
Consens de mig gos

Suposo que governar no deu ser pas fàcil quan es tracta de posar ordre sobre una colla de gent tan reconsagrada com la catalana. Encara que s'ha pretès educar-nos perquè ens penséssim que érem suecs, la veritat és que formem part de la Mediterrània més tronada. L'anomenada Cimera de Pedralbes de la setmana passada escenifica aquesta impotència mediterrània. L'oposició d'esquerres diu que la cimera li ha provocat desencís. Xerrameca. Si fossin sensibles al desencís, no haurien fet el que van fer mentre governaven.

A mi, aquesta cimera, sí que m'ha defraudat de debò. Em va pujar la mosca al nas abans de començar. Li han fet fer un paper ben galdós al Consell Assessor Econòmic! Abans d'entrar a la cimera ja es va acordar que el document generat per aquests senyors es faria servir per altres menesters, però en cap cas per ser discutit entre els "patriotes" reunits a Pedralbes. Em temo que aquest consell assessor no va calibrar bé amb qui es jugava els quartos. El modus operandi dels assistents a la cimera no és l'habitual de la gent del carrer. Estem parlant d'elements que, parafrasejant el periodista Julio Camba, a principis del segle XX, " son capaces de hundir el Banco de Inglaterra ". De fet, han demostrat que són capaços de coses molt més bèsties.

Però també hi havia altres motius per a la inquietud abans de començar la famosa cimera. Què hi pinten els dos líders sindicals, de CCOO i UGT, entre gent que ha estat elegida per sufragi universal directe? Veient-los arribar, hom recorda Chateaubriand quan descriu l'entrada de Talleyrand acompanyat de Fouché al despatx de Lluís XVIII: "De cop i volta, va entrar el vici recolzat en la traïció". Amb la diferència que Talleyrand i Fouché eren gent cultivada, esclar. Aquests senyors dels sindicats tenen tanta preocupació per la prosperitat del país com la que jo pugui tenir pels drets laborals dels astronautes. Són uns dels principals responsables de l'atur que tenim i constitueixen el principal escull que impedeix la renovació de l'administració pública.

Entre les tasques pendents que té el poder polític hi ha la d'acabar d'arrel amb aquest sindicalisme per promoure unes organitzacions sindicals modernes, professionals i representatives. I si responsabilitzo el poder polític és perquè és el que manté la situació. Tancant l'aixeta dels diners n'hi hauria prou. A principis d'enguany, en època de crisi i de "retallades socials", CCOO i UGT van cobrar una de les "pagues trimestrals" que els dóna el govern espanyol i que va arribar (per tercer trimestre del 2010) a la bonica xifra de 140 milions d'euros (concretament 140.457.622 d'euros). No hi estem incloent, evidentment, altres bicoques que, per mantenir-los calmats i que no mosseguin, reben de governs autonòmics, provincials i municipals.

I és que els amplis consensos amb què ens volen fer combregar no són res més que una manera com qualsevol altra d'impossibilitar l'acció de govern. A Catalunya no hi ha hagut reformes estructurals importants. I, per ara, no se n'entreveuen. Per això no sortirem de la crisi en molts i molts anys. Saben on n'hi ha hagut, de reformes? Al Regne Unit. A França. Als Estats Units. I a Alemanya, abans. I se sap que hi ha hagut reformes perquè la gent ha sortit al carrer a protestar. Quan es toquen privilegis, els col·lectius afectats s'hi tornen. Aquí només s'han trepitjat els ull de poll de la gent que no pot reaccionar (vídues, pensionistes, joves sense el primer treball...). S'ha practicat la política de l'abusananos. Amb la complicitat permanent dels sindigangs, esclar.

Som un país on no s'està fent res útil. I sense perspectives que res es bellugui, que és el pitjor que pot passar. Un immobilisme letal. Això sí, amb un "ampli consens social", una mena d'acord col·lectiu per suïcidar-se. Pobrets, però alegrets. No crec que m'hagi tornat boig quan reclamo que algú governi. En el sentit transcendental que adopta el terme governar en èpoques de crisi. En definitiva, que s'acabi aquest desesperant i interminable "anar tirant".

Els catalans som porucs per naturalesa. Ho portem a la massa de la sang. Ens agraden molt les frases com ara "Sobretot, no t'hi fiquis!" i "No sigui dit que...". Per això ningú actua d'ofici. Tothom espera que el paper incòmode el faci un altre. Però hem arribat massa lluny. Jo reclamo al president Mas que treballi per deslliurar-nos d'aquesta situació. D'aquesta còmoda covardia. D'aquesta simultaneïtat que combina autocomplaença i derrotisme. Ara ja no és temps de quedar bé. Ni de "pactes nacionals" que no serveixen per a res. Ja no es justifica que, en nom de l'equitat, i per mantenir una forma equivocada de consens, el país es continuï empassant impracticables acords que bloquegen accions de govern. Per molt consensuades que estiguin, un país no surt del forat amb lleis que diuen que si un cec necessita un gos pigall, un borni té dret a posseir-ne mig.

stats