La responsabilitat del pressupost cultural

La majoria de ciutadans tenen la sensació que hi ha prou culturai a l’abast de tothom

Tot fa pensar que la Generalitat incrementarà el seu pressupost de cultura un 9%. Una petita bona notícia. Són 21 milions d’euros, o sigui, uns quants, no gaires, quilòmetres d’autopista. Val la pena mirar-ho així, comparant el cost de la cultura amb el de totes les altres accions públiques. Cal fer-ho perquè tothom sàpiga quin és el valor real de cada cosa i pugui opinar sobre les decisions polítiques als diaris, a les xarxes socials o a casa seva. Potser d’aquesta manera la gent parlarà una mica de cultura.

Se’n parla poc, de cultura. Segurament perquè la major part dels ciutadans tenen la sensació que n’hi ha prou i a l’abast de tothom. És una curiosa paradoxa. Es poden veure a preus irrisoris centenars de magnífiques sèries televisives, cada setmana s’estrenen pel·lícules, les llibreries estan farcides de novetats, anualment les biblioteques baten rècords d’assistència, l’estiu està ple de festivals de música, els teatres tenen un 65% d’ocupació, la cultura popular funciona com un tro, tenim museus a dojo i viatgem pel coneixement universal gairebé gratis per aquesta autopista imperial que anomenem internet.

Per què hem de parlar de cultura? És aquí, poderosa, accessible, dúctil. A més a més, un senzill disquet ens permet produir un disseny audiovisual, preparar una maqueta musical, editar un llibre i crear una comunitat d’usuaris (a qui els professionals i els empresaris defineixen com a públics, quan no es volen perdre en el joc de les paraules). Puc fer tot això, i amb sort sobresortir de la remor majoritària del creador amateur i esdevenir un paio amb èxit. Ningú mesurarà amb seny la qualitat ni l’esforç. Seré una envejada conseqüència de modes i tendències, un producte eficient de les noves tecnologies, una conseqüència amable de la democràcia cultural.

¿On és el problema de la cultura? Per què cal apujar-ne el pressupost? Curiosa pregunta per a la qual tenen resposta ràpida els professionals, els agents i sobretot els que l’administren, i que en boca dels ciutadans obté una silenciosa i confusa mirada; no pas de complicitat, més aviat de sorpresa.

No són pocs els qui reclamen més recursos per produir continguts que poden fer-se tranquil·lament des de l’acció social privada, per engrandir estructures funcionarials, per completar el cercle viciós d’una administració complexa i fortament empoderada. Son els qui es creuen virtuosos davant una societat comercialitzada.

Cal apujar el pressupost de cultura perquè hi ha un deure educatiu que no es pot comprar ni vendre

Aquesta posició d’uns quants que miren els ciutadans com si fossin idiotes alienats, estúpids consumidors d’entreteniment global, és una greu perversitat del sistema cultural, una manifestació terrible de burocràcia i superioritat, una inacceptable mostra de supèrbia i dirigisme cultural. No cal apujar el pressupost perquè els seus oficiants puguin fer més coses, demostrar amb més mitjans la seva vàlua autoral o el seu criteri professional. Per a això no cal perquè el mercat és gran i obert a tothom.

Cal apujar-lo perquè hi ha una part de la cultura que demana un esforç suplementari i no està a l’abast de l’empresari produir-la i ensenyar-la, perquè hi ha creadors que s’endinsen més enllà de les fronteres del comerç raonable i s’hi juguen l’anonimat, perquè hi ha un deure educatiu que no es pot comprar ni vendre, perquè hem de preservar la història quan no és turisme ni espectacle.

Cal apujar el pressupost per retrobar una idea pública de la cultura que fuig de la competència absurda amb la privada i que troba el seu sentit amb el progrés i la democràcia. En realitat cal apujar el pressupost de cultura perquè tingui sentit la política i no únicament l’administració pública.

El ciutadà mira amb desinterès l’ajuda pública a la cultura, de la mateixa manera que no crida contra la pujada de l’IVA, més enllà de l’eslògan compassat que li proposa l’artista i que el públic massiu repeteix. Mala cosa quan actuem al dictat d’un artista a qui deixarem com un drap brut si descobrim que tenia comptes a Panamà. Més enllà d’un petit èxit personal, o d’un mantra que desfà les misèries d’anys anteriors, una pujada de pressupost cultural és un missatge que obliga a reorientar polítiques per petites que siguin. No serveix de res una mica més de repartidora, perquè no és pas el Govern qui administra de debò la cultura.

Felicitem-nos, doncs, de les bones intencions. A Catalunya encara queda una mica d’esperança perquè en altres llocs l’han perduda. Caldrà veure si aquests quatre duros reforcen el més valent de la cultura pública: unes renovades ganes de fer-la exemplar.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF