Alguns projectes bons
L'administració pública té una estranya persistència a avaluar la bondat dels projectes a què dóna suport amb independència de la seva viabilitat. A vegades, talment podria semblar una indiferència que frega la irresponsabilitat. És evident que no és funció dels serveis culturals públics esdevenir negoci, però és inadmissible que es posin en marxa projectes o s'impulsin sense haver pensat en el seu cost de manteniment o en una equilibrada relació entre continent i contingut. Deu ser per això que tants i tants equipaments públics, gestionats directament o externalitzats a empreses o associacions, estan infrautilitzats.
Sovint l'administració pren decisions amb criteris de prima social, la qual cosa suposa una anàlisi de bondat que mesura les propostes en funció de les seves expectatives conceptuals i que tanca els ulls al sentit comú econòmic. És un greu error, perquè tard o d'hora les virtuts conceptuals i l'eficàcia social del projecte desapareixen. Si s'adjudica un espai, cal dotar-lo dels recursos necessaris o facilitar-li les eines perquè els aconsegueixi, i en aquest sentit la realitat ens mostra, lamentablement, força exemples de males pràctiques.
La Seca n'és un cas paradigmàtic. Es tracta d'una antiga fàbrica de moneda ubicada al barri de la Ribera de Barcelona que després d'un bon treball de recuperació ha estat cedida a l'equip que porta l'Espai Brossa. Les virtuts de l'Espai Brossa són indiscutibles i les potencialitats de l'edifici també. La rehabilitació és magnífica i aporta a un barri d'especial valor patrimonial un espai excel·lent per a la cultura. El Born és una mena de Marais barceloní ple de propostes d'oci multigeneracional, botigues fashion , bars i restaurants bohème , i La Seca hi afegeix un plus cultural en l'àmbit de les arts escèniques que complementa la oferta museística i patrimonial de la zona.
Un entra a La Seca, parla amb l'Hermann Bonnín i constata ràpidament la facilitat amb què flueixen un grapat de bones idees i possibilitats que es multipliquen per poc que la conversa respiri tranquil·la. Un s'adona, també, que La Seca és intrínsecament un espai públic; en tot cas, un espai que obliga a desenvolupar dinàmiques socioculturals i projectes artístics de certa volada intel·lectual i risc creatiu. No cal que l'Hermann s'expliqui gaire per adonar-te que La Seca no és un espai per fer-hi diners.
Quan s'aposta per un projecte cal afrontar sense por els seus costos estructurals. Parlo dels que són imprescindibles, els que permeten desenvolupar-lo en el que és essencial, i no pas dels que vol l'artista, el gestor o l'empresari per fer el seu projecte personal. És cert que aquest detall de tanta importància confon l'opinió pública, tenint en compte l'economia d'alguns equipaments públics i les picabaralles que sovintegen per afrontar alguns dèficits crònics.
Hi ha projectes culturals que no poden ser autosostenibles de cap manera. Alguns per raons artístiques (el risc o l'experimentació), d'altres per qüestions tècniques (la capacitat o l'escenotècnia). Malgrat tot, alguns d'aquests projectes s'han de dur a terme per raons que només discuteixen els idiotes integrals o els enemics irreductibles de la cultura. Qui els tria? Qui els dimensiona? Qui els analitza? I si algú ho fa, per quina estranya raó els condemna a la fam de manera immediata?
Que l'artista o l'agitador cultural s'hi posa fàcilment, ja ho sabem. Però l'anàlisi esmentada és condició sine qua non de tot emprenedor cultural català atesa la manca de recursos disponibles. Pactar-ne el recorregut per assegurar l'èxit del projecte és la responsabilitat del gestor públic. No toca iniciar l'article amb l'agitador títol "Ajudem La Seca"; som una societat madura i és més sensat apel·lar a la bona gestió pública que en darrera instància dóna a cada proposta la possibilitat real de sobreviure d'acord amb l'encàrrec que va rebre o el projecte que se li va acceptar.
La Seca és un exemple de la darrera generació d'externalització d'espais públics. Primer van ser els centres cívics, ara les cases de la creació. Cap porta a l'ADN el genoma comercial. Vet aquí la tragèdia de l'adjudicatari.
