IVA, política i hegemonia cultural
La recent pujada de l'IVA per als productes culturals amb aplicació a partir del primer de setembre obliga a fer algunes reflexions sobre els criteris que ordenen les nostres prioritats socials. Dic amb tota la intenció les nostres prioritats socials malgrat que l'increment de l'IVA sigui una decisió del govern del PP sobre la qual consta el rebuig generalitzat del sector cultural, de bona part dels mitjans de comunicació i de la majoria dels opinadors públics, perquè en una democràcia cal considerar, sense excessius dubtes, que les decisions governamentals són el reflex d'una majoria social que les sustenta.
La pujada de l'IVA a la cultura no és només una decisió ideològica fruit de la revenja ( se van a enterar los de la ceja ), ni el producte d'una anàlisi que cerqui nínxols de recaptació fiscal de gran impacte econòmic (que no hi són). És, sobretot, la tràgica conseqüència d'una progressiva pèrdua de valor simbòlic de la cultura a la societat espanyola. Per al ministeri d'Hisenda, la cultura és exactament el mateix que qualsevol altre producte comercial i incrementar-ne l'IVA no ha estat, probablement, objecte de cap consideració particular. És evident que un cop presa, la mesura ha generat repudi fins i tot als inoperants gestors del ministeri de Cultura als quals no podem agrair-los la solidaritat tardana, sinó qüestionar-los la passivitat prèvia.
Cal fer, doncs, autocrítica i reflexionar seriosament sobre tot allò que hem fet malament perquè la cultura, simbòlica i vertebradora, pal de paller i fundacional, central i essencial, educativa i vital, innovadora i creativa, generadora i constant, sigui vista pels nostres homes de negre de la mateixa manera que miren un vestit, la reparació d'un cotxe o un electrodomèstic. Pitjor: sigui vista com quelcom que cal afavorir menys que el futbol, els hotels de luxe, la revista Penthouse o les coca-coles. Sens dubte la cultura ha pecat d'excés de vanitat, d'una lenta i perversa pèrdua de poder de la cultura compromesa, social i artística davant la cultura de l'espectacle, l'entreteniment i el negoci.
A la cultura li apugen l'IVA i qui es queixa? Empresaris, agents i artistes perquè veuran reduït el seu petit marge de maniobra; operadors públics que en patiran les conseqüències amb menys productes i de menor qualitat per omplir unes programacions municipals que ja estan molt afectades per les rebaixes pressupostàries; però lamentablement no es queixa el consumidor, que n'és el principal afectat.
És una curiosa paradoxa que reflecteix la llunyania entre els ciutadans i una idea consolidada de serveis culturals, ja que prima la idea de producte cultural entès com una mercaderia. La cultura té una cadena complexa de valor dins la qual l'èxit i la fama d'unes poques creacions emmiralla una percepció generalitzada de riquesa col·lectiva. Els músics són globalment pobres exactament igual que els pintors, els actors de cine o els directors de teatre, víctimes d'un curiós efecte òptic que genera la piràmide de valor afegit de la cultura de manera molt similar al que succeeix en el món de l'esport. Un govern sensat no ha de mirar la cultura des del punt de vista dels seus creadors; ho ha de fer des de la perspectiva de l'usuari. Aquesta és l'observació correcta.
La batalla de l'IVA s'ha de fer amb tota la contundència necessària i s'ha de guanyar pel bé del sector cultural i de la societat, malgrat que existeixi una equívoca percepció de sumptuositat i enriquiment artístic. Però un cop enllestida i amb l'IVA on correspon, la cultura ha de fer una profunda reflexió per tornar a situar-se a l'epicentre social. Polítics, artistes i gestors hauran de definir noves regles de joc que permetin delimitar amb claredat les fronteres exactes entre mercat i serveis públics evitant una confusió que crea trencadisses constants. I justament perquè la cultura és transversal i no hauria de ser institucional, cal advertir a l'analista dogmàtic que aquesta frontera no depèn de qui la fa, sinó del que es fa.
Si tot acaba bé i els nostres governants corregeixen un error històric, la cultura tindrà una nova oportunitat per recuperar la centralitat perduda, enfocant els reptes del segle XXI amb la imprescindible complicitat de tots els ciutadans.
