‘Freakcultures’

L’any 2005 es va publicar el llibre Freakeconomics, escrit per l’economista Steven Levitt i el periodista Stephen Dubner. Es tracta d’un recull d’articles d’investigació en què s’analitzen un seguit de realitats des d’una perspectiva poc convencional, amb l’objectiu de demostrar que les regles clàssiques de l’economia no sempre expliquen com i per què passen les coses. En el llibre es parla de la cadena de valor econòmica del tràfic de drogues, i de l’estructura salarial de cadascuna de les seves escales, o de la curiosa relació entre les lleis d’avortament i la reducció de la criminalitat a Nova York. Freakeconomics no és en absolut un llibre lleuger; algunes de les seves reflexions desmunten paradigmes arrelats i contribueixen a posar en dubte certs relats sobre els quals establim criteris convencionals de gestió pública o privada.

El cert és que la metodologia d’anàlisi de Levitt podria aplicar-se perfectament al sector de la cultura, que com tothom sap és un sector socioeconòmic, encara que tracti amb continguts singulars d’alt valor afegit, en què es barregen de manera extrema les dinàmiques públiques i privades. Potser una investigació poc tradicional ens ajudaria a entendre algunes realitats culturals, de vegades fins i tot paradoxals. No m’atreviria a fer-ne postulats conclusius, però aventuro alguns temes d’anàlisi.

¿Hi ha alguna relació entre el lent creixement de la lectura i la compra de llibres a Espanya i el model públic de biblioteques? La veritat és que les biblioteques són l’únic equipament cultural que de manera tradicional no incorpora una botiga als seus espais. Per descomptat que l’increment de la compra de llibres no és una dada incorporada al seu excel·lent sistema d’indicadors. Què han fet en el període de consolidació de les biblioteques, els llibreters, els editors i els distribuïdors digitals?

Les polítiques culturals del nostre país estan extremadament centrades en la promoció de la producció i l’oferta de continguts. Les limitadíssimes accions destinades a incrementar la demanda estan centrades en la gestió dels preus, tendint en molts casos a la gratuïtat. ¿Podríem establir una explicació objectiva que relacionés aquestes pràctiques amb el fet de ser un dels països occidentals amb un nivell més alt de pirateria digital?

Les subvencions a la producció de continguts són una bona forma de col·laboració entre els agents privats i l’administració. Habitualment es calculen com un percentatge del cost de l’activitat que no poques vegades incorpora sous i fins i tot un cert marge comercial. ¿No podria ser que l’autèntic risc d’un agent cultural fos comercialitzar la seva obra i no pas produir-la? ¿Podríem estar incentivant, aleshores, una cosa tan contradictòria com convidar un productor a abandonar la seva obra un cop acabada per començar com més ràpidament millor la següent, que molt probablement serà objecte d’una nova subvenció? ¿Això té alguna cosa a veure amb la baixa quota de mercat del nostre cinema?

Un dels grans temes de la moderna política cultural és la seva ingent relació amb l’art contemporani. Parlo de museus i centres d’art que amb col·leccions de més vàlua artística o menys realitzen exposicions que, amb l’objectiu d’explicar els relats de la creació contemporània, posen en relleu l’obra d’artistes i curadors. ¿Podria existir una relació entre alguna d’aquestes pràctiques i la pràctica desaparició d’un catàleg (un cànon, potser) d’artistes locals socialment reconeguts i emparats per un col·leccionisme d’ampli espectre? Quin paper hi juguen en tot plegat les galeries d’art?

En moltes de les grans ciutats del món i especialment en les dotades d’un atractiu turístic d’envergadura es viu amb cruesa un debat cultural entre l’atractiu de les ofertes centrals i la realitat dels barris. Barcelona no n’és una excepció. Si acceptem que els objectius sensats no són reduir l’atractiu de la ciutat sinó reequilibrar els seus territoris en termes culturals, ens podríem preguntar si no és contradictori situar el debat de la participació, l’autogestió i les temàtiques socials únicament als equipaments de barri, i deslliurar els del centre de totes aquestes exigències. ¿És que l’alta cultura ens fa por, o és que el que succeeix als barris és, en realitat, una pràctica sociopolítica?

Són qüestions plantejades al vol, entre d’altres possibles, que plantegen interrogants incòmodes i que apel·len al debat que ens suggereix Levitt en la seva enginyosa anàlisi econòmica. Els resultats d’una acció no sempre són la conseqüència directa del que fem.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF