Publicitat
Publicitat

Fractures generacionals

Hi ha una immensa fractura generacional que afecta la manera d'entendre la societat i la política. Una manera fàcil i un xic superficial d'explicar aquesta enorme distància podria definir-se a partir de la següent premissa: els que estan dins i els que estan fora del sistema. Tanmateix, aquesta afirmació únicament ajuda a comprendre una petita part de la creixent desafecció social que afecta la política i la falta d'acceptació de les regles de joc vigents a la nostra societat des de la perspectiva dels joves ciutadans.

Hi ha una fractura econòmica que té a veure amb la manca de treball i sobretot amb la dificultat per associar-lo a projectes personals. Algú podria dir que tot plegat és en si mateix un oxímoron, atès que el treball és essencialment una manera de guanyar-se la vida i no necessàriament una manera de gaudir-la. Però aquesta afirmació d'arrel tan catòlica es contradiu amb una generació de joves que han tingut un accés privilegiat a la formació i que han pogut triar uns estudis que tenen un futur laboral potencial amb una gran càrrega vocacional.

Hi ha una fractura informativa que prové de l'explosió digital i de la implementació automàtica d'una enorme multiplicitat de vies de comunicació i accés a tota mena de dades. Els joves d'ara són la primera generació que és dogmàtica en l'àmbit conceptual però no pas en el documental, en el benentès que pateixen una gran manca d'oportunitats amb l'escepticisme propi d'una societat on res és del tot veritat ni del tot mentida. Potser per això la consolidació dels nous formats polítics sorgits dels moviments 15emes sigui d'una lentitud exasperant.

Hi ha una fractura cultural que neix com una crítica a un model sectorial que ha evolucionat al voltant del consum i no pas al de l'experimentació. La separació entre la cultura d'aparador i l'espectacle, i la cultura de la vivència i de la transformació, és enorme, malgrat els esforços d'alguna institució com l'Ajuntament de Barcelona, que aposta per les cases de la creació en un inevitable context d'escassa credibilitat. L'efecte mirall que genera una economia de la cultura respecte d'una cultura sense economia és excessivament poderós, de manera que la viabilitat dels projectes sense afany de lucre esdevé gairebé miraculosa.

Hi ha una fractura comunicativa que ràpidament es converteix en desencís social. Les parts no tenen gaires ganes d'escoltar-se perquè no es reconeixen des de llenguatges que tenen matrius diferents. Una de les conclusions que podem treure després d'escoltar una conversa entre persones de diferents generacions és que no podem donar res per descomptat; dissortadament hi ha poc pensament acumulat, una circumstància que abona la superficialitat i la retòrica innòcua.

En alguns espais de la vida social aquest conflicte és dolorós i genera confusió; en altres, esdevé un autèntic drama. És el cas, per exemple, de la vida cultural. La fractura entre la producció cultural consolidada, aquella que conviu amb el mercat o té una certa repercussió mediàtica i aquella que s'autodefineix majestàticament com a alternativa i que cerca compromisos polítics i viu al marge del mercat, és total. Queda, òbviament, un raonable espai per pensar quina part d'aquest conflicte ve determinat per la frustració, pel fracàs, fins i tot per la mediocritat; però es indiscutible que el món de la cultura s'ha anat dividint en dues meitats progressivament distanciades i sense gaire lloc per construir estratègies conjuntes.

A Catalunya, la seducció del mercat ha estat enorme, fins i tot per a les administracions públiques, que han convertit la major part dels seus equipaments en autèntics aparadors de productes ben acabats idonis per al consum massiu, sempre dins la limitada capacitat de la cultura per atraure els ciutadans.

Quan no hi ha recursos, l'única manera de gestionar una política cultural és ordenar-la i convertir-la en una eina de transformació social, en el benentès que aquells productes amb possibilitats de sobreviure comercialment se'n sortiran únicament millor que pitjor. Per això no cal ser massa progressista per saber que l'única política bona en temps de crisi és la que evita la fractura d'un sector, cosa que seria en darrera instància una fractura de la societat.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF