Publicitat
Publicitat

Cultura pública i privada: entre el matrimoni i el divorci

Decidir on és la frontera entre aquells continguts culturals que han de ser produïts directament per l’Estat i aquells altres que depenen de la iniciativa privada és una qüestió de la qual es parla poc, tot i que és fonamental per decidir el futur de les polítiques culturals.

Hi ha qui pensa que és una qüestió de qualitat i estableix una barrera estètica, no exempta d’elements ideològics, entre l’art i els escenaris de l’entreteniment i el consum de masses. D’altres defensen aquesta separació des d’una mirada patrimonial que sovint té connotacions econòmiques; a l’Estat li correspon administrar tots aquells productes que tenen un inequívoc valor cultural i a més a més ho ha de fer perquè la seva gestió no és sostenible. També hi ha qui creu que la frontera és al territori de les indústries culturals i que, en conseqüència, tot allò que té una dimensió comercial, que és reproduïble en sèrie i esdevé un producte per al mercat global, es converteix en responsabilitat privada. Hi ha interpretacions de tota mena i posicions diverses que adopten algun d’aquests punts de vista amb tots els matisos que es vulguin.

El cert és que patrimoni, música clàssica, òpera, dansa i teatre són àmbits de la cultura en els quals l’Estat, a través de múltiples fórmules jurídiques, participa directament de la producció de continguts. En terrenys indiscutiblement industrials com la fonografia, l’edició o el cinema la presència de l’Estat pren formes menys actives, per bé que no poques vegades esdevingui un soci econòmic imprescindible o un intermediari important en la distribució dels seus continguts. Saber si aquesta equació que divideix els continguts culturals en dues famílies ben definides és inqüestionable i aporta beneficis objectius al seu desenvolupament, o si amb el temps s’ha convertit en una simple tradició al marge de tota anàlisi racional, és una qüestió que té interès i de la qual es parla molt -però, gairebé sempre, amb la boca petita.

En realitat l’única raó objectiva que justifica una divisió tan radical és educativa i patrimonial. Una societat desenvolupada ha de saber quins són els continguts culturals que cal protegir i quins s’ha d’assegurar que arribin al màxim nombre de persones. Protegir i fer arribar a tothom determinats continguts són arguments patrimonialistes i pedagògics que, justament, per la seva transcendència exemplificadora, han d’estar sotmesos a un control social ferm, i gestionats amb un rigor indiscutible que, lamentablement, no sempre és habitual.

Aparentment el patrimoni és un assumpte públic, però algunes realitats podrien posar en qüestió l’eficiència d’aquesta afirmació: el desequilibri entre la gestió comercial o social d’una part del nostre patrimoni històric en funció d’un principi d’oportunitat turística o la indissimulada utilització política d’alguns espais patrimonials podrien servir d’exemple d’aquesta gestió equívoca.

Però és en el terreny de les arts en viu on les contradiccions són més evidents. Que la producció de teatre públic hagi estat històricament diferenciable de la que realitza el sector privat no és sempre evident, tret dels recursos molt més grans que s’hi destinen. No poques vegades els teatres públics i privats catalans han competit en el mercat de drets escènics per aconseguir un mateix text, una circumstància que indica clarament que uns o altres estan fora de lloc.

La gestió pública de la cultura no pot confondre’s amb la gestió dels espectacles comercials ni ha de perseguir èxits econòmics a curt termini, per bé que ha de procurar arribar a tothom. La tria dels continguts i la seva dimensió educativa constitueixen un pilar essencial per legitimar la seva funció. De la mateixa manera, els centres de producció cultural públics han d’esdevenir un element regulador del sector en la mesura que realitzen una tasca de recerca i alhora una de suplència; que no pas de competència, en la mesura que una societat avançada és aquella que pot cedir a la iniciativa social i empresarial la gestió de determinats serveis amb la seguretat que no perdran la seva dimensió pública.

Però amb independència dels possibles errors en la gestió quotidiana d’un centre públic, els problemes realment greus deriven de la poca qualitat del comandament polític. No té sentit, per exemple, sotmetre els teatres públics a una pressió econòmica enorme obligant-los a autofinançar una gran part del seu pressupost, perquè a curt termini això deslegitima la seva funció social i trenca els ponts amb el conjunt del sector.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF