02/05/2013

Crisi cultural i valentia política

3 min
Crisi cultural i valentia política

Per raons molt diverses, el sistema cultural català s'ha construït sobre subtils consensos socials. Els ajuntaments, amb l'ajuda indispensable de les diputacions, i més tard la Generalitat han dotat el país d'una infraestructura cultural molt important, però la tasca d'aquestes institucions seria molt insuficient si el sector privat (social i empresarial) no hagués contribuït de manera notable a completar el mapa cultural català. Una part rellevant de la formació artística d'alt nivell sorgeix d'iniciatives privades que, amb enormes dificultats i no sempre amb l'ajut necessari, han proveït el país d'un talent creatiu reconegut arreu. En altres àmbits de la vida cultural, com el de les arts escèniques, les complicitats entre l'administració i el sectors privats han permès consolidar projectes que mantenen un exquisit compromís amb la qualitat i la creació de gran risc artístic. En aquest àmbit, doncs, la llista és llarga, i tota ella configura un mapa global que defineix el conjunt de la vida cultural catalana tot donant-li un sentit que els grans equipaments públics, per si sols, no podrien abastar.

Fora de l'àmbit dels serveis culturals públics, el món de les indústries creatives té una problemàtica similar. Amb criteris d'oportunitat comercial o amb dosis elevades de suplència cultural, el sector privat ha ocupat espais que, en altres països en què la cultura està més ben instal·lada en l'imaginari polític, desenvolupa l'estat directament, o la iniciativa social i empresarial amb acords estables que ningú discuteix.

Diagnosticar quines són aquestes peces dins del mapa cultural català, reconèixer-les pel seu paper preeminent i ajudar-les de manera específica malgrat la crisi és una tasca imprescindible de valentia política i de supervivència cultural.

Com sabem, enmig de la crisi és fàcil criticar l'actuació dels polítics i, probablement, és molt difícil trobar les solucions adequades quan no hi ha recursos i quan la pressió és immensa per atendre problemes immediats. Així doncs, dir que es poden fer moltes coses que no costen diners costa (valgui la redundància) efectivament poc, però fer-les és extremadament complex. Malgrat tot, però, cal apuntar que algunes coses sí que es poden fer.

La primera cosa que es pot fer cau estrictament dins l'àmbit de la política, i suposa reunir les diferents institucions que contribueixen a definir i mantenir el mapa cultural català per exemplificar el reconeixement de la situació de crisi i per definir mesures col·legiades que permetin minimitzar l'impacte d'aquest escenari. No es tracta de fer-ho d'amagat, ni de cercar acords amb les diputacions o l'Ajuntament de Barcelona per finançar els dèficits de la Generalitat. Es tracta de refer els consensos fundacionals que han permès construir el limitat -però existent- sistema cultural català, un sistema que, si no compta amb una adequada interacció, pot veure com les aportacions de cada part esdevenen absurdament ineficients. Exemplificar aquest acord públicament és important perquè el sector cultural català pateix un problema econòmic, però sobretot perquè és víctima d'una creixent sensació d'abandonament i desamor.

La segona cosa que es pot fer exigeix valentia política i demana que es dugui a terme un reordenament econòmic. Consisteix a prioritzar les realitats culturals catalanes per la seva importància sectorial i pel seu valor multiplicador. En el mapa cultural català hi ha peces decisives sense les quals el futur trontolla. A partir d'aquesta premissa, és feina del Govern posar-les al capdavant del discurs polític i garantir la seva continuïtat, encara que això vagi a costa del patiment d'altres projectes de menys importància estratègica. No ens toca a nosaltres fer la llista, però l'equació temporal que es projecta del present cap al futur en matèria cultural assenyala clarament tres àmbits que resulten estratègics i que sota aquesta perspectiva demanen protecció prioritària: formació del talent amb una dimensió que incorpori l'emprenedoria; capacitat per produir i multiplicar les possibilitats dels artistes catalans en el mercat, i generació de drets a escala internacional.

Ni una cosa ni l'altra s'estan fent amb claredat, als ulls de tothom i amb la contundència política amb la qual hom creu que cal afrontar una situació de crisi. ¿Quins són els projectes i les empreses que afronten i resolen aquests objectius? No sembla pas una pregunta difícil de contestar en un país tan petit i ben tramat com és el nostre.

stats