12/02/2017

Cap on vas, política cultural?

3 min

Les polítiques culturals tenen una arquitectura complexa. Es justifiquen per una tradició històrica que es remunta als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan el pensament keynesià viu el seu principal cicle d’influència política. Estan determinades per batalles ideològiques que s’inicien a finals dels anys 60 i que són vigents actualment sota un altre cicle que revisa i actualitza alguns dels predicats del pensament primigeni de l’Escola de Frankfurt. I en darrera instància estan amenaçades per una revolució tecnològica que posa en qüestió els cànons que han ordenat el pensament, l’art i l’estructuració del coneixement al llarg de més d’un segle.

Aquests tres elements ens obliguen a reflexionar sobre el sentit últim de la intervenció pública en el terreny de la cultura, i de manera molt especial en tot allò que afecta la producció i difusió de continguts. El delicat equilibri entre les polítiques socioculturals -basades en la primacia del treball comunitari i en la progressiva assumpció de dinàmiques educatives que dinamitzin la vida social- i les polítiques culturals fonamentades en la consolidació d’un sector professional capacitat per abastir-nos de continguts artístics en quantitat i qualitat diversa, trontolla seriosament.

No es tracta únicament d’un debat cultural sorgit dels conflictes inherents a la configuració de noves hegemonies polítiques (que també), sinó de la conseqüència directa d’un canvi de paradigma que introdueix en el mapa cultural nous proveïdors de continguts, i sobretot un model de distribució i accés als continguts inimaginable fa tan sols dues dècades.

El que ha costat construir en els dos-cents anys i escaig que han passat des de la Revolució Francesa (una idea fundacional de sobirania cultural) ho ha desmuntat en tan sols 15 anys el trànsit digital. Des d’aquesta perspectiva, la vigència inqüestionable de les biblioteques com a contenidors exclusius del coneixement, dels centres culturals com a dispensaris sacralitzats de veritats ètiques i estètiques o de l’art com l’expressió màxima d’una creativitat basada en el talent individual indesxifrable i sovint innat esdevé, actualment, morralla sotmesa a una competició armada per programes informàtics d’accés massiu i preus de ganga a l’abast de tothom.

Tal vegada aquesta realitat no admet una negació crítica ni una mirada anhistòrica perquè la tecnologia i la globalització són fets ineludibles i la construcció d’una societat basada en la gestió horitzontal del coneixement és inevitable. La qüestió, doncs, no és resistir-se patèticament als canvis que ens sobrevenen diàriament, sinó reflexionar seriosament sobre quines són les noves construccions culturals que assegurin la necessitat de mantenir la vigència de les polítiques culturals.

Dos fets són inqüestionables. En primer lloc, l’educació és indispensable, sigui formal o informal; escolar, social o cultural. Fins i tot l’exigència d’una intervenció pública més gran en els diversos àmbits de la formació i l’educació esdevé un factor de competitivitat i supervivència democràtica i socioeconòmica. En aquest terreny la tecnologia i la globalització, malgrat que aportin instruments i recursos, són profundament disruptives.

D’altra banda, la producció i distribució de continguts estan sotmeses a una forta pressió comercial, que afecta el sector privat i condiciona de manera creixent el públic, fins al punt que cada dia és més difícil establir fronteres clares entre els dos terrenys de joc. En aquest terreny tecnologia i globalització, malgrat que condicionen les creativitats locals, esdevenen factors de competència i sostenibilitat.

La reformulació de la nostra arquitectura cultural, no ja la catalana sinó l’europea, no pot defugir aquest debat, ni amagar-se darrere de sectàries i radicals veritats absolutes. I menys sota la influència nefasta d’una Europa dretana que no aposta per l’educació ni creu en el manteniment d’una estructura cultural pública.

Mantenir una política pública de centres i equipaments culturals implica exigir-los excel·lència i exemplaritat mes enllà, fins i tot, de la sostenibilitat, sempre que hi hagi rigor i transparència en la seva gestió. Educar significa transferir coneixement per generar identitat i autonomia. Totes dues dinàmiques avui en dia estan sota sospita víctimes d’una brutal pressió comercial i competitiva que les desdibuixa enmig d’un paisatge selectiu i alhora uniformista.

La cultura és la clau de volta dels reptes d’aquest període històric i, com a la Il·lustració, el progrés generarà víctimes per l’únic i absurd pecat del coneixement.

stats