Acabar amb la precarietat del sector cultural

Cal qüestionar amb rigor alguns mantres força arrelats

Una de les paraules que més se senten en qualsevol conversa cultural és precarietat, és a dir, professionals mal remunerats o obligats a treballar amb inseguretat o una manca de garanties en les seves condicions laborals.

La precarietat és un mal consubstancial a la involució ideològica i econòmica que viu la nostra societat, però en el terreny de l’art i la cultura hi ha vectors afegits que la converteixen en estructural i probablement prèvia a les dinàmiques econòmiques que actualment ens afecten.

El primer factor estructural ve determinat per una regla de tres inapel·lable. Treballar a la cultura no requereix cap qualificació acadèmica o col·legial i, si tenim en compte les persones que aspiren a professionalitzar-se provinents de les escoles artístiques, dels màsters o de l’activisme associatiu, veurem que l’oferta de continguts i la demanda de llocs de treball creix molt més ràpid que el consum. Lamentablement paraules com oferta, demanda, públics, consum i venda d’entrades estan profundament estigmatitzades, de manera que una part important de la massa crítica artística ho fia tot a la responsabilitat pública, malgrat que qualsevol analista objectiu ens diria que el principal problema del sector és la manca de públics.

El segon factor és l’efecte invers que genera la funció de repartidora que sovint fa l’administració en les seves polítiques de subvenció. La promoció preferencial d’associacions i empreses qualificades per exercir de locomotores sectorials està molt mal vista, de manera que molts ajuntaments opten per donar quantitats simbòliques a un nombre més elevat de petits projectes i evitar la crítica que suposa consolidar grans iniciatives culturals.

En realitat, un sistema cultural amb iniciatives privades sòlides (socials o empresarials) que comparteixin objectius públics afavoreix millor les bones pràctiques laborals que no pas un univers de petits projectes, socialment compromesos però econòmicament mal dotats.

El tercer factor prové d’una constant i perversa confusió entre empreses i associacions sense afany de lucre. Una considerable part de la nostra realitat cultural ha esdevingut empresa, condicionada per normatives públiques que ho exigeixen per atorgar-los subvencions, però ni els objectius, ni el funcionament, ni la perspectiva de mercat del projecte són empresarials. Una associació i una empresa no poden ser analitzades ni tractades de la mateixa manera, ni poden ser objecte de les mateixes exigències.

És evident que un ajuntament ha d’ajudar tot el que tingui un interès cultural objectiu amb independència de la seva mida, just per això cal que tingui una política complementària que tracti els grans projectes articuladors socioprivats, de manera similar a com ho fa amb les seves estructures pròpies. Aquesta qüestió potser s’hauria de resoldre des dels departaments d’Economia i Comerç, però és evident que ara per ara genera molta confusió.

Un quart factor és la manca d’una legislació eficient que reculli les particularitats d’intermitència de la cultura i que asseguri l’accés normalitzat dels seus professionals a l’atur i a la jubilació. El Congrés de Diputats està a punt d’iniciar la tramitació definitiva de la llei de l’estatut de l’artista, però convé clarificar que no es tracta d’una norma que generi efectes per si sola.

Caldrà estar homologat (censat) per fer la feina artística i cultural, caldrà demostrar una correcta inserció laboral i caldrà acceptar unes certes regles de joc en matèria de recepció de beneficis socials. Tot plegat obliga a repensar les pràctiques dels sectors culturals en matèria patronal i sindical, de la mateixa manera que caldrà afinar els criteris d’afiliació i defensa del drets laborals d’algunes de les actuals associacions de professionals del sector. També caldrà solucionar els problemes que pateixen els professionals autònoms de comú acord amb els de la resta de sectors.

Acabar amb la precarietat del sector cultural no depèn únicament d’un increment pressupostari i d’una política generosa de subvencions sinó d’una profunda revisió de la manera com funcionen les seves organitzacions, de la revisió crítica d’alguns prejudicis semàntics a l’hora de parlar d’economia de la cultura i de qüestionar amb rigor alguns mantres força arrelats que ara per ara alimenten les desavinences i els enfrontaments entre els professionals de l’art i la cultura.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF