FISCALITAT

El bon estalviador és el que se’n va a l’altre barri

La fiscalitat actual penalitza l’estalvi per als que temen no tenir pensions

Per a Max Weber, els valors del calvinisme -austeritat, treball, inversió i estalvi- són els pilars de l’esperit capitalista. En la lògica protestant, estalviar és una virtut. Per als espanyols, en canvi, la virtut és comprar l’habitatge habitual. Si més no això és el que reflecteix l’anàlisi del tractament fiscal dels diferents tipus d’inversió.

Els economistes no són experts en el bé i en el mal, però sí que poden determinar, analitzant el tractament fiscal, quin tipus d’estalvi s’incentiva. I és gràcies a això que poden respondre la pregunta: què és el que en el nostre país es considera estalvi bo?

En el context actual de legítima preocupació pel nivell de vida dels jubilats, imaginem un jove de 35 anys que estalvia 250 euros al mes fins als 65 anys d’edat. En aquest període haurà invertit 90.000 euros. En un horitzó a 30 anys, aquest jove triarà un fons d’inversió -o millor un ETF, que té menys comissions- de renda variable amb risc elevat per aconseguir, aproximadament, un rèdit del 7% anual. La màgia dels rendiments compostos farà que, quan arribi als 65 anys, els seus 90.000 euros (la jubilació) s’hagin convertit en 303.219 euros.

Tot i això, hi ha dues males notícies. La primera és que ha de pagar 47.800 euros d’impost de plusvàlua pels beneficis generats. La segona és que, a causa de la inflació, un euro de l’any 2050 no valdrà el mateix que un euro del 2020, sinó que tindrà només un 55% del seu valor inicial. Així, després d’impostos, i en termes de poder adquisitiu, els fantàstics 303.219 euros es queden en 141.009 euros, menys de la meitat. En resum: estalviar en un fons d’inversió no és un bon estalvi per a la jubilació.

Els plans de pensions potser són una alternativa millor. S’incentiva l’estalvi per a la jubilació al posposar l’impost sobre la renda (IRPF) -de vegades es parla de desgravar, cosa que és incorrecta, ja que es gravarà més endavant-, i això permet invertir la reducció d’aquest impost en el mateix pla de pensions. Amb el mateix programa d’estalvi mensual que el cas anterior, al liquidar després d’impostos, si el tram impositiu marginal és del 19% durant tot el període, el nostre jove obtindrà un poder adquisitiu de 144.645 euros, un 2,6% superior al fons d’inversió (un 11,8% superior si el seu tipus impositiu marginal fos del 45%), sempre que no estigui pagant comissions més elevades a l’entitat gestora. Podrà obtenir encara més si el seu tipus impositiu marginal baixa quan es jubili.

En canvi, l’adquisició d’una residència habitual i la seva venda als 65 anys constitueix una millor inversió. D’acord amb un article recent, en els últims 150 anys la inversió immobiliària en els països desenvolupats ha tingut una rendibilitat igual o superior a la renda variable. Per al nostre jove, l’equivalent ara seria prendre prestat un import addicional a 30 anys i pagar 250 euros mensuals addicionals de la seva hipoteca. Amb això podria adquirir un habitatge més car de 50.000 euros, amb un rendiment del 7% (incloent-hi els lloguers que es deixen de pagar). Això implicaria, el dia de la seva venda, trenta anys després, un capital addicional acumulat de 622.933 euros, que en termes de poder adquisitiu serien 343.903,7 euros, un 238% més del que obtenim amb el fons de pensions, resultat d’invertir al 7% i prendre prestat al 4,3%.

La part negativa

L’aspecte negatiu d’aquesta opció és el risc per la falta de diversificació: si la zona es deteriora, queda deserta (com en algun poble dels Pirineus) o es veu afectada pel canvi climàtic, el seu valor caurà. Per a la societat en el seu conjunt, tampoc queda clar que es fomenti una activitat econòmica innovadora.

Però hi ha lletra petita: si venc només la nua propietat del meu habitatge principal (és a dir, si l’immoble passa a ser d’una altra persona però jo segueixo tenint-ne l’usdrefruit, ja que he de viure en algun lloc), ja no s’aplica la desgravació del 100% i hauré de pagar l’impost de plusvàlua.

Amb un trist joc de paraules, podríem resumir que el bon estalviador és el que compra la casa, es jubila, la ven i se’n va a l’altre barri.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF