Ni unionistes, ni equidistants
Un dels fenòmens característics del Procés és simplificar una realitat complexa. Això forma part de la comunicació política, però la intensitat amb què molts el viuen (amb dates límit constants, amb dies històrics convertits en quotidians i amb un #tenimpressa que ja ha quedat en l’oblit) accentua aquesta necessitat de simplificació. Cal mantenir la unitat i, sobretot, la il·lusió d’aquest gran col·lectiu. No seré jo qui li negui legitimitat. Ni a l’objectiu (només faltaria) ni a una estratègia amb, des del meu punt de vista, massa concessions a la simplificació política.
La màxima expressió d’aquesta desaparició de la complexitat -en la qual fins i tot el mateix concepte complexitat ha esdevingut sospitós-és la definició d’una realitat binària. O estàs amb mi o estàs contra mi. Si ets crític -o fins i tot només escèptic- amb la proposta independentista, el neollenguatge processista t’etiqueta ràpidament amb vocació estigmatitzant: unionista. Si emets opinions crítiques en funció del teu criteri sense tenir en compte el bé o el mal que fas a la causa independentista, també tens etiqueta: equidistant -sempre amb un to que significa que, de fet, ets un còmplice de l’enemic.
Hi ha catalanisme més enllà de l’independentisme. Divers ideològicament, tant pel que fa a l’eix esquerra-dreta (aquell que alguns tenen tan oblidat i que tantes coses explica) com pel que fa al model territorial. Un catalanisme que -juntament amb gran part de l’independentisme de sempre i amb el de nova fornada- ha contribuït al manteniment de la personalitat política de Catalunya. Un catalanisme que va ser antifranquista i sobre el qual es van construir grans consensos de país com ara la immersió lingüística en l’educació.
Som catalanistes (si se’m permet un plural indefinit) perquè pensem que Catalunya és una nació -concretament la nostra- i, per conseqüència, és un subjecte polític. Som, per tant, sobiranistes. I això ens porta a entendre que Catalunya té dret a decidir el seu futur polític en un referèndum i, tant o més important, que aquesta és la via més pràctica per resoldre -si més no per un temps- un conflicte que, d’altra banda, no és un invent dels independentistes. Un referèndum és just i necessari. Arribat el dia d’un referèndum “de veritat”, el vot d’aquest catalanisme entenc que serà divers. És un catalanisme sense la pulsió nacionalista que alimenta l’independentisme. Però en el dilema d’un sí o un no amb conseqüències efectives, amb totes les garanties i en un procés en el qual tota la ciutadania de Catalunya se sentís cridada, imagino que molts optaríem pel vot afirmatiu. Per molt que ens vulguin unionistes, no ens hi faran.
L’1 d’octubre no hi ha dilema perquè el 2, o el 3, o el 10 d’octubre no hi haurà independència. Per això no em sento cridat a votar. El meu govern em convoca però jo no em crec els efectes de la votació, ni em semblen prou sòlides les garanties democràtiques d’una convocatòria sobre la qual -a menys d’un mes vista- encara hi ha molts interrogants. No es pot fer ben fet perquè el govern de Rajoy porta anys sense voler acceptar que a Catalunya hi ha un problema que necessita una resposta política. Com reconeix la majoria de l’independentisme, que el referèndum s’hagi de fer “així” (malament, tradueixo jo) és culpa de l’estat espanyol. Hi estic del tot d’acord. Tant en el fet que no el podem fer bé, com en el fet que la culpa no és de l’independentisme. Cap equidistància. Però la culpabilitat de l’altre no fa bo un mal projecte. Volem un referèndum, tenim dret a un referèndum, és Madrid (concepte) qui no ens el deixa fer bé. En això estem d’acord tots els catalanistes. Però a concloure que això converteix en bona qualsevol alternativa, no.
No en tinc cap dubte: és infinitament pitjor voler portar a la presó qui posa urnes que no pas posar-les. Són del tot incomparables les clavegueres de l’Estat -respecte a les quals tots els demòcrates ens indignem- amb els excessos i els insults de la Pàtria digital. Però aquestes enormes diferències no són arguments per defensar un proposta política. Tota la meva solidaritat davant uns atacs desproporcionats. Però aquests atacs no converteixen en un referèndum homologable allò que no ho és.
No és equidistància. Bàsicament perquè la realitat no és una línia entre dos punts, és una xarxa multidimensional. Nosaltres també som catalans, catalanistes i demòcrates. Però no volem suspendre temporalment l’esperit crític fins que arribi el gran dia. Tampoc som indecisos necessitats de seducció. En volem seguir parlant. No aporto cap solució, és cert. Però crec que la que se’ns ofereix tampoc no ho és.
