Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Els pobres també tenim il·lusió

Tant des d'una perspectiva general com des de la mirada d'un perico, costa trobar motius per il·lusionar-se per aquesta Lliga que comença. En el judici moral de la corrupció i de les bombolles de tot tipus que ens han portat on som, s'obre un parèntesi de silenci quan es tracta del futbol. Cada cop em sento més lluny d'aquesta "excepció moral". Així mateix, tots sabem quins seran els dos primers classificats d'aquesta competició que cada dia és més similar a aquells combats ficticis que en hores d'insomni descobrim accidentalment per canals estranys.

En clau perica, tampoc tenim grans motius d'il·lusió. La síndrome dia de la marmota sembla que ha calat fort. Una mica de patiment pel temut descens per aquí, una dosi de remuntada heroica per allà i una estèril esperança per una classificació europea per completar-ho. El salpebrat final sempre pren la forma d'absurd debat sobre el nombre de franges del vermell i el groc. Tot plegat, una mica de mandra.

Ara bé, fa dies que tinc un neguit a l'estómac. Ganes d'anar a Cornellà per veure si aquest any comencem la Lliga millor que l'any passat. Guanyar el Celta de Luis Enrique -aquell heroi que es va dessagnar per Espanya- ens permetria rebre el València i el Betis amb il·lusió. Amb l'única il·lusió que ens podem permetre: la de les petites coses. Per ser feliç, no calen excessos: la pau i la tranquil·litat de la rutina són una base que, combinada amb moments d'intensitat, és el que la majoria volem i podem tenir. Per això ser de l'Espanyol és tan semblant a la vida.

Aquest any, a més, l'equip em recorda a aquell dels Zuñigas, Jobs, Miguel Angels i Orejuelas. Ingredients principals: anonimat i honradesa. I no cal que recordi les alegries que ens van donar…

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF