El despertador sonarà a les 7, com cada dia. Fins a les 8, llets, roba, rentar, cartera... Tot molt normal. Però avui no és un dia normal. El primer símptoma, a banda del pessigolleig a la panxa, serà el conflicte amb els meus fills a l'hora de triar la roba. L'Espanyol juga la final de Copa contra el Barça i volen posar-se la seva samarreta blanc-i-blava. Però a casa no en som partidaris. Pensem que això d'anar disfressat de futbolista a l'escola és una moda absurda.
El dia serà llarg i poc productiu. Però hauré de passar els nervis treballant. Tot i això, recordaré les tres finals viscudes en directe. També pensaré en com hi hem arribat. Amb molta èpica per culpa de la nostra tendència a complicar-nos la vida. El hat trick d'Álvaro contra el Còrdova (amb aquella vaselina agònica). La remuntada increïble contra el Mirandés (tres gols entre els minuts 85 i 89). El pal del Mirandés a la tornada en aquell remat de cap en el descompte que ens hauria enfonsat. I la tanda de penals a San Mamés, el dia en què Gorka Iraizoz en va parar tants com a la final de Glasgow i ens va reconciliar amb aquest cruel sistema de desempatar.
És una final de Copa especial: pel rival i perquè es juga a l'estadi Lluís Companys, a la que va ser la nostra casa (de lloguer). Hi aniré amb el Carles, company de penes periques, i amb el meu fill Oriol, complint la promesa telefònica de fa cinc anys, ell plorant al sofà i jo tornant de Glasgow.
La prèvia ja l'hem guanyat: per fi ens hem comportat com un país normal. La majoria de mitjans han mantingut un to de neutralitat que ens fa a tots millors. "La festa del futbol català", ens recorda TV3. Una transmissió equànime, ens ha promès el Català de l'Any. Espais d'opinió ben repartits. I rivalitat i broma, esclar: com ha de ser.
No vull donar cap resultat però tinc la intuïció que guanyarem. I que, després d'enviar un article d'urgència a l'ARA (al Cristian Segura i a mi se'ns acumula la feina), compartiré la victòria amb els pericos amics: Jorge, Baptista, Pepe, Pitu, Xavier, Dani, Cristian, Karles, Evarist, Viñets, Moliner, David, Pep... També rebran algun missatge alguns culers de bona voluntat: Carles, Toni, Joan, Eduard... I als de mala voluntat, només els dedicaré uns segons de record.
I si perdem, hauré de consolar l'Oriol explicant-li que això del futbol no és tan important i que només és un joc, tot procurant que les meves llàgrimes no treguin credibilitat a les meves paraules.
