ESPÈCIE PROTEGIDA
Misc 20/12/2013

Sobre les falses objectivitats del periodisme esportiu

i
Xavier Fina
2 min

Després del partit de Copa del Rei d'ahir -amb 5.174 herois- ja estem més a prop dels quarts de final, en què ens espera un Reial Madrid de qui ja ens vam desfer en el preludi del primer títol de la gran majoria de pericos vius. Però el tema de la setmana ha estat un altre: l'habilitat de Javier Aguirre a imitar el xiulet de l'àrbitre.

El conflicte no dóna gaire de si. Sembla clar que, efectivament, el soroll provenia dels llavis de l'entrenador mexicà de l'Espanyol. I també és evident que no es tracta d'una pràctica exemplar tot i que tampoc la podem considerar molt greu. Et fa ràbia i t'indigna quan n'ets la víctima, li treus pes quan ho fa un dels teus. De la mateixa manera que un jugador és brut o només contundent en funció de la samarreta que porti. O que enganyar l'àrbitre del partit perquè et xiuli un penal a favor és de murri o de mal esportista. Hi ha qui marca gols amb la mà perquè Déu juga amb ell i qui ho fa perquè és un trampós. Normal: és futbol, és sentiment i, per tant, tot és subjectiu.

Una altra cosa és el tractament mediàtic del tema. Amb mínimes excepcions, el periodisme esportiu pren partit de manera descarada. Així, el cànon a casa nostra, la perspectiva, sempre és culer. Però tot i que això és obvi, les anàlisis es fan des d'una aparença d'objectivitat. Quan Pinto va fer el mateix que Aguirre, l'acció va ser analitzada amb més benevolència, amb un to general de simpatia. I no eren aficionats al Barça els que ho analitzaven així, eren professionals de la informació. Els mateixos, literalment, que ara acusen Aguirre de poc esportiu. Però està tan normalitzat aquest partidisme que s'acaba considerant objectiu. I això té un efecte en el tractament que rep l'Espanyol. En el nostre cas sí que s'ho miren amb objectivitat: "Sergio García ha fet piscina", sentencia un, "Aguirre és antiesportiu", conclou l'altre. Qualificacions neutrals de qui mai no ho és.

I els periodistes que segueixen l'Espanyol per a aquests mitjans d'informació general -sovint pericos- cauen en el parany de l'objectivitat discriminadora. Es veuen obligats a analitzar el seu equip des de la fredor que la centralitat de l'altra mirada imposa. No poden fer de pericos perquè els altres, teòricament, no fan de culers. Però només és una aparença: no fan de culers perquè viuen en la bombolla blaugrana. I els seus companys pericos acaben tenint una síndrome d'Estocolm molt comprensible per evitar semblar uns excèntrics.

stats