L'Espanyol em desanima. Fa setmanes que no trobo motius per il·lusionar-me amb res que tingui relació amb el club. Sé que la situació econòmica és d'alerta màxima i que correm el perill que Hisenda o la Seguretat Social segueixin el consell de Sergi Arola i ens precintin el camp. Però la supervivència no és motor d'il·lusió. Viure és la condició de possibilitat de la felicitat però gairebé mai és la felicitat mateixa.
Els motius del meu estat d'ànim són múltiples i de responsabilitats repartides. Cap d'ells és massa important, però tots junts -més l'absència de notícies positives- alimenten aquest estat depressiu que crec que comparteixo amb molts pericos.
Fa anys, els jugadors marxaven al Reial Madrid (Roberto Martínez…), el Barça (Ramos…), el València (Solsona) o l'Atlètic de Madrid (Lardín…). Feia ràbia però semblava lògic, formava part de la naturalesa de les coses. Ara marxen, també per raons econòmiques i de projecció, a equips tan potents com el Getafe, el Mallorca, el Betis i el Rayo.
Mentre el capità del present aconsegueix que el gran Betis li pagui el que nosaltres no podíem, el capità del futur se'n va a Anglaterra. El cas de Jordi Amat és el més gran dels misteris. Des del primer dia ens va enamorar: un central amb classe, madur amb 17 anys, líder, perico i capaç de fer un discurs amb frases subordinades. Ens queixem -amb raó- que els que presumeixen dels valors que no tenen mercadegin amb alevins. Però quan aquests alevins arriben al primer equip no els estimem prou.
Per completar les notícies negatives, sis penyes periques (insisteixo: sis) s'entrevisten amb la senyora Llanos de Luna per fer-li una petició cabdal per al futur de l'entitat: acollir un partit de la roja ; i el que havia de ser el nostre entrenador de futur ha decidit esborrar-se per fer de tercer entrenador.
Tot són raons per al pessimisme en plena època de renovacions de carnets. Només em queda recórrer a Gramsci i combatre aquest pessimisme tan justificat amb l'optimisme de la voluntat. I fixeu-vos si la meva voluntat és gran que a casa, a més a més de renovar, farem un soci nou.
