04/12/2017

Junts per un diagnòstic comú?

2 min
A les últimes eleccions autonòmiques, el 27 de setembre del 2015, les forces independentistes van sumar el 48% dels vots.

Estimat Miquel, estic molt content de reprendre aquesta correspondència pública amb tu. Des d’aquell setembre del 2015 ha passat poc temps però han passat moltes coses. L’última, una de les més tristes, ahir mateix: quan molts estàvem convençuts que el jutge Llarena decidiria l’excarceració de tots els empresonats, hem sabut que la campanya començarà sense Cuixart, Sànchez, Junqueras i Forn. Una molt mala notícia: primer de tot, per a ells i les seves famílies i per la injustícia inexplicable de la decisió, però també per l’excepcionalitat política amb què haurem de viure la campanya electoral.

No veig motius jurídics per imputar-los ni per rebel·lió ni per sedició. Tampoc em semblen consistents els motius amb què es justifica una presó preventiva pensada per a casos excepcionals. Però més enllà de la indignació i de la solidaritat, ens demanen que analitzem la campanya des d’una certa racionalitat.

Viurem una campanya gens normal. Per raons òbvies. I cal que tinguem l’imperatiu categòric de no normalitzar tenir polítics a la presó o a Brussel·les. Tanmateix hem de ser capaços d’analitzar la realitat: d’entendre per què som on som i, sobretot, de posar-nos d’acord sobre on som. Hem de posar-nos d’acord en el diagnòstic. Més enllà d’idearis i estratègies, cal clarificar el diagnòstic. I és precisament en aquesta clau des d’on proposo una redefinició dels blocs.

Això ha estat una bogeria filla de la manipulació de TV3 i ja hem tornat -via judicial i via 155- a una normalitat que resol un no-problema. Aquest és un primer bloc representat per Ciutadans i el PP. Ni dels uns ni dels altres s’espera cap novetat en el seu diagnòstic de la realitat.

A Catalunya hi ha un problema polític. Però no es donen les condicions objectives, ni internes -majoria àmplia-, ni externes -correlació de forces- per canviar radicalment la realitat. En termes de diagnòstic, i amb moltes discrepàncies en les valoracions i en l’ideari, aquí hi ha els comuns i el PSC. Cal temps, cal pacte, cal política. No descarto que, vista l’experiència d’aquests mesos, alguna força independentista s’atreveixi a explicitar -en privat alguns ja ho fan- aquest diagnòstic. Però segurament soc massa optimista. Perquè acceptar això seria tornar a aquells dos o tres dies que va aflorar l’autocrítica arriscant-se a ser acusada de traïció. Per això, em temo que el tercer bloc seguirà afirmant que estem a la República Catalana i que només cal implementar-la [sic]. I sense principi de realitat no hi ha estratègia possible.

stats