TUB D’ASSAIG

L’extravagant metge-filòsof de Bertrana

“Mas Prunell no era una casa de salut, sinó una casa de contagi, un formidable dipòsit d’irredempts, un camp de concentració destinat als presoners d’una guerra interminable”. Qui així s’expressa és el narrador de Jo! Memòries d’un metge filòsof, novel·la publicada per Prudenci Bertrana el 1925. Són les memòries fictícies d’un psiquiatre anomenat Daniel Pérez, inspirat en Diego (o Dídac) Ruiz, antic amic de Bertrana. El protagonista de la novel·la és un metge excèntric i erudit, amb interessos filosòfics.

Tot i que Pérez s’indigna amb les condicions del manicomi, al cap d’un temps s’espolsa els problemes de consciència i decideix muntar un consultori privat per “guanyar les pessetes a cabassos” i explotar els pacients sense remordiments. A més, té un punt d’extravagant. Com aquell que ofereix flors a la seva estimada, explica que ell deixa la seva parella, amb qui s’havia enemistat, “els trossos més escollits dels cadàvers de torn”, després de practicar autòpsies.

No cal dir que Diego Ruiz es va enfurismar. Però ¿a què treu cap que Bertrana fes un retrat càustic d’algú amb qui havia tingut una profunda amistat? Tots dos havien escrit, el 1910, un pamflet titulat La locura de Álvarez de Castro, on atribuïen un estat mental patològic al general que va dirigir la defensa de Girona a la Guerra del Francès. I va ser Bertrana qui va patir la indignació dels militars i fins i tot va passar uns mesos empresonat, mentre Ruiz es feia fonedís.

Després Bertrana va marxar a Barcelona i va viure-hi en condicions precàries. Encara més precària i inestable va ser la vida de Diego Ruiz, amb unes peripècies intel·lectuals, polítiques i vitals que fan pensar si Bertrana, en el fons, no havia sigut fins i tot moderat en el seu retrat novel·lesc.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF