Vox o la Reconquista de los Cruzados

Els 'cruzados' van veure en la II República un desafiament a l’odre masculí

En el 'Salvados' que Jordi Évole va dedicar a Vox just després dels seus resultats a Andalusia, a part de descobrir que Carlos Herrera parlava català (va viure fins els 19 anys a Mataró) i que als mítings d’aquesta formació es cantava 'El novio de la muerte', himne de la Legión, fundada per Millán-Astray, va quedar un interrogant en l’aire. Évole es preguntava: “¿Por qué utilizan la Reconquista?” i Herrera contestava amb un concís i gens aclaridor: “No lo sé”.

El vídeo de campanya de Vox, fet amb un cromat envellit com si fos una imatge dels anys trenta, amb Santiago Abascal rodejat d’homes a cavall i que prometia que la “Reconquista comenzará en tierras andaluzas”, va provocar hilaritat a les xarxes. Però no era un tema menor. Ahir es va saber que Vox exigeix canviar de data el Dia d’Andalusia per celebrar-lo el 2 de gener en commemoració de la culminació de la Reconquista.

Evidentment la primera referència que ve al cap és el conjunt de guerres entre regnes cristians i musulmans que es va desenvolupar durant vuit segles i que culminà amb la derrota de Granada el 2 de gener de 1492, anomenada Reconquista. Que no era tema només d’una campanya ho va demostrar la celebració aquest 2 de gener per part de Vox de l’efemèride “contra el invasor musulmán”, segons un tuit del partit reblat amb un altre del mateix Santiago Abascal en què deia que set segles després “permanece la determinación de no someternos al Islam, España es Reconquista”. Té lògica, en aquest sentit, que a la concentració commemorativa d’aquell dia es requisessin les banderes d’Andalusia mentre es mantenien incòlumes les 'rojigualdas'. A cap i a la fi la 'verde, blanca y verde', creació del pare de la pàtria andalusa Blas Infante, és verda en honor als Omeia del califat de Còrdova i el blanc pertany a l’Imperi Almohade, en una reivindicació d'Al-Àndalus com l’arrel de la mateixa Andalusia actual. I això és precisament el que el 1492 fou derrotat, cosa que obligà a la conversió o expulsió dels moriscos i dels jueus amb l’Edicte de Granada, redactat per Torquemada, i fundà posteriorment dues idees possibles d’Espanya: la que la veu essencialment catòlica, occidental i castellana, i la que la veia com un gresol civilitzador. No cal dir quina és l’aposta de Vox en aquest debat, com tampoc cal esforçar-se gaire per veure quin és el missatge que hi ha sota aquesta apel·lació: seguir lluitant contra “el invasor musulmán”, ara convertit en moderns migrants africans, “no someternos al Islam”, en la millor versió del xoc de civilitzacions dels 'neocons' nord-americans, perquè “España es Reconquista” i "la Reconquista comenzará en tierras andaluzas”. ¿Però la Reconquista va començar a Andalusia? ¿Don Pelayo, victoriós a la Batalla de Covadonga del 722, que inicia la Reconquista, era andalús? No. Almenys aquesta no.

El Gabinete de Investigaciones Psicológicas franquista se centrava precisament en la “patología de la mujer roja”

Dins l’imaginari de l'extrema dreta espanyola hi ha una segona Reconquista. En paraules de Manuel Machado, escrites durant el 'II año triunfal', era la de l'Alzamiento de 1936 guiada pel “Caudillo de la Nueva Reconquista”. Segurament per això, si durant la campanya electoral el número 1 de Vox per Màlaga va dir que “el franquismo no fue una dictadura”, quan després van entrar al Parlament d’Andalusia una altra dirigent del partit no va dubtar a comparar-ho amb l’entrada de la División Azul. Aquesta segona “Reconquista” sí que es va iniciar al sud, amb la II División comandada per Queipo de Llano fent pagar el “diezmo de sangre” a cada poble d’Andalusia i Extremadura en el que els feixistes van anomenar “una marcha sobre Roma con más sangre”. I va ser concebuda en aquest sentit, no com una guerra civil sinó com una 'cruzada', pel català i futur Primado de España Enric Pla i Deniel, i santificada amb la Carta Col·lectiva dels bisbes de tot Espanya que el mateix Pla i Deniel va impulsar amb un altre bisbe català: Isidre Gomà. Una nova 'cruzada', doncs, com la santificada en la primera “Reconquista” contra els musulmans, ara contra els nous “infidels”: republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, catalanistes o nacionalistes bascos.

Si l’Islam, reconvertit en la imatge de “l’amenaça” dels migrants –que moren per desenes de milers en les aigües de la Mediterrània–, és el primer enemic, i el segon són tots aquells que ja durant la Guerra Civil es van considerar com l’anti-Espanya, queda el tercer, que, com hem vist, en realitat és el primer en l’ordre de prioritats. Deia Charles Fourier, en els orígens del socialisme al segle XIX, que “en qualsevol societat el grau d’emancipació de la dona és el criteri natural del grau d’emancipació general”, però mai va ser així per als 'cruzados', que van veure en la II República un desafiament a l’odre masculí i, en això, el principal atac a la raça, perquè la dona era per a ells un ésser tendent a la irracionalitat i a l'amoralitat que s’havia de controlar. Per això Franco nomenà directament el psiquiatre Antonio Vallejo-Nágera, format al Berlín nazi, cap del Gabinete de Investigaciones Psicológicas, que havia d'investigar “las raíces biopsíquicas del marxismo”, i per això se centrava precisament en la “patología de la mujer roja”, que, segons el psiquiatre, “era degenarada, fea, baja, sin el tesoro de una vida interior, llena de brutalidad e instintos criminales y sexualmente más activa de lo natural". Calia llavors recloure-les i acabar amb tota la legislació que assegurava la seva emancipació.

Pensar que aquesta nova “Reconquista” no ens afecta, que la millor defensa contra això és només reivindicar un “esperit” del 78 absolutament esberlat, com demostra la mateixa emergència de Vox i la relació que hi tenen la resta de dretes; o pensar que com que pertany a Espanya no és un problema que pertanyi als catalans, això sí que és viure en una realitat virtual. Hi ha psicotròpics més bons.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF