Manuel Cruz o la proposta federal

El PSOE haurà de perfilar una proposta per a Catalunya. Espero que ho facin

La successió d’eleccions viscudes en dos mesos fa que els esdeveniments s’acumulin sense solució de continuïtat. Tanmateix, el resultat de tot plegat per a alguns sembla clar. Tal com afirmava José Zaragoza a les xarxes –després d’assegurar-se l’entrada a l’Ajuntament de Barcelona en millors condicions que el 2016, amb la inestimable ajuda de Manuel Valls– tot es resumia en un: “Hemos vuelto”. Faltava a aquesta lacònica i contundent afirmació una música de fons d''L'Imperi contraataca' o d''Encara sé el que va fer l'últim estiu', però això no li treia versemblança. El PSC, tot i perdre les dues úniques capitals de província que tenia a Catalunya, impulsat pel resultat del PSOE el 28-A, és ara mateix l’espai que més poder d’Estat amassa a Catalunya. Però, tal com deien els clàssics, "great power involves great responsibility" (frase que tothom atribueix al gran Spider-Man, però que en realitat prové de l’últim discurs abans de morir del no menys gran president Roosevelt).

En aquest sentit, a l’espera encara de la formació del nou govern de l’Estat, ja sabem que la tercera i la quarta autoritat del Regne d’Espanya pertanyen a dues persones que s’han presentat a les llistes del PSC: Meritxell Batet i Manuel Cruz. No només això, dues persones que l’entitat Federalistes d’Esquerres identifiquen com a clarament federalistes, cosa no estranya tenint en compte que Manuel Cruz, catedràtic de filosofia contemporània de la UB, n’ha estat el president fins que va ser elegit per les llistes del PSC el 2016. Tot això amb un govern, el de Pedro Sánchez, que segons un altre destacat membre de Federalistes d’Esquerres, és “el govern més federalista des dels temps de la Primera República”, la presidida pel català Pi i Margall. De fet, si el PSC és el que més poder d’Estat amassa ara mateix a Catalunya, Federalistes d’Esquerres és clarament l’entitat amb més èxit en el mateix sentit. Aquesta organització, que agrupa persones de l’òrbita del PSC i ICV, amb una influència més que creixent dins del món dels comuns i Podem, compta a les seves files no tan sols amb primeres autoritats de l’Estat, sinó també amb membres triats recentment pel Consell d’Estat, com la catedràtica de filosofia de la UAB, i senadora pel PSC en els últims governs de Felipe González, Victòria Camps. De fet, si es pensava que el federalisme havia mort, ara mateix semblaria –agafant les declaracions més entusiastes de les seves files– que està vivint una nova primavera. Tot i que curiosament en el programa electoral del PSOE per al 28-A no hi havia cap proposta ni federal, ni federalitzant, en tot cas serà necessàriament d’aquestes files d’on sorgirà la proposta del govern d'Espanya per solucionar el contenciós català. De nou, un gran poder comporta una gran responsabilitat. Però no sembla que la proposta estigui gaire perfilada.

Ara que se situa el govern actual al nivell del de la Primera República, cal recordar que el projecte de constitució d’aquella República definia l’existència d’un estat català sobirà

Manuel Cruz, en la seva primera entrevista, anunciava una bomba informativa que va omplir d'alegria algun dels seus seguidors a les xarxes: per poder produir-se la reconciliació feia falta una sentència absolutòria dels presos polítics. Va durar poc, immediatament el mateix diari rectificava: no ho havia dit. En tot cas sí que afirmava dues coses importants per entendre per on va aquesta proposta “federalista”. Per ell, en primer terme, el federalisme és el gran enemic dels nacionalistes i, en segon terme, la proposta federal s’havia de fer en un país que en realitat ja és “gairebé” federal i ara del que es tractava no era tant de descentralitzar, sinó de construir el federalisme “cooperatiu”. La primera afirmació no deixa de sorprendre, ja que durant la II República els únics que van demanar un estat federal van ser precisament els nacionalistes gallecs i catalans i qui s'hi va posicionar en contra va ser el PSOE, amb l’ajuda inestimable dels lletrats de l’Estat i els orteguians. La segona afirmació s’ha de traduir. El “federalisme cooperatiu” emergeix com a concepte als anys seixanta als EUA. Se'l fa seu l’administració Nixon per produir més federació, és a dir, més control des del govern central, i menys federalisme, menys sobirania dels estats federats. Farà fortuna també a Alemanya en els mateixos temps a partir de la primera Gran Coalició, constituïda en un moment de forta conflictivitat política per produir “una societat integrada”. En realitat, malgrat el nom, va esdevenir un procés de recentralització del poder que va dur a la creació d’una gran burocràcia i a una falta absoluta de transparència democràtica. La reacció a aquest moviment recentralitzador en estats federals va portar a l’abandonament del concepte, que més que cooperatiu es va considerar coercitiu, a partir de la dècada dels noranta. Arreu menys a Espanya. Precisament en un país que no és “gairebé federal” ni federal i que, a més, a diferència dels EUA i Alemanya és plurinacional, aquí on tal cosa no existeix es proposa precisament “centralitzar-lo”. Deia Pi i Margall que “no per ser descentralitzador s’és federal”. I afirmava també Valentí Almirall –ell i Pi i Margall són els dos grans pensadors del federalisme català i espanyol– que ja no es podia dir a si mateix federalista. De fet, la seva proposta final era confederal, bàsicament perquè segons deia: “Els que som federals no podem dir-nos així mentre els que ni ho són ni ho volen ser van passejant la paraula pels carrers i les places”.

Certament “han tornat”, amb menys diputats que tenia el PP abans de la moció de censura, cosa que a vegades sembla que no es té present, i encara sense saber si volen acostar-se a Cs o a aquells que els van donar el govern en aquella mateixa moció, i hauran de perfilar una proposta. Espero sincerament que ho facin, més enllà d’aquests tantejos inicials. Per si serveix, ara que se situa el govern actual al nivell del de la Primera República, convé recordar que el projecte de constitució d’aquella República definia l’existència d’una estat català sobirà. És el que va reclamar Lluís Companys un octubre de 1934, un estat català dins d’una República federal espanyola. No sé si era cooperatiu, però segur que no era coercitiu i sí federal.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF