02/06/2019

La Ciutat dels Prodigis

3 min

En la batalla de Barcelona sembla que es juga la sort de Catalunya, Espanya o fins i tot el món, tot i que hi ha molta Catalunya i molta Espanya més enllà de Barcelona (una lliçó que a vegades els barcelonins d’origen o d’adopció oblidem). La nit electoral el resultat semblava clar: Maragall seria el nou alcalde de la capital de Catalunya. Però, passada la nit, Miquel Iceta -el veritable condottiero de la política catalana- obria el joc: “Farem el que calgui perquè no hi hagi un alcalde independentista”.

El mateix dia la politòloga Astrid Barrio afirmava en un article titulat “La batalla de Barcelona segueix oberta” que “aritmèticament hi ha possibilitats d’altres majories que permetran a Ada Colau mantenir l’alcaldia”. Per si no havia quedat prou clar, Argelia Queralt ho reblava en un altre article, titulat en aquest cas “ Barcelona bien vale un pacto ”. Segons ella, els subjectes d’aquest pacte alternatiu no podien ser altres que Barcelona en Comú, el PSC i Manuel Valls, dotant el tema alhora amb una lògica de possibles aliances a nivell d’Estat.

Dos dies després emergia Manuel Valls de les seves cendres electorals -que lluny quedaven aquells dies en què ell havia de ser l’alternativa a Ada Colau- per assumir la centralitat que li era demanada. Donava els seus vots a canvi de res. Bé, de res no, d’un govern Colau-Collboni (la segona part del binomi era significativament important per a ell i per als que pensen com ell). Enric Juliana, per la seva banda, el mateix dia que Valls sortia a donar la “sorpresa” atorgava al tema aires d’operació de geopolítica europea. En el seu “Barcelona-París-Madrid” explicava que si l’estabilització del projecte de la Unió Europea passa, segons ell, per articular un eix que vagi de Macron a Tsipras (no sabem, però, si Tsipras hi està gaire disposat; en tot cas acaba de convocar eleccions a Grècia), en el cas espanyol es tractaria d’articular un eix que vagi, en les seves paraules, “de Macron a Ada Colau”. En tot cas, remataven aquell dia 29 les paraules de Lluís Rabell, que després de denunciar “las ambigüitats dels comuns, amb el seus llaços grocs a la façana de l’Ajuntament i la seva connivència amb l’1-O”, afirmava que “acceptar aquest suport no és només legítim, sinó que constitueix una exigència democràtica”.

Certament, aquesta primera setmana posteleccions, malgrat les frases contundents, no s’ha tancat res. Dissabte, el mateix Ernest Maragall ja deixava de banda la seva insistència en formar un govern conjunt entre comuns i JxCat, cosa que el mateix JxCat ja s’havia negat a acceptar, i apostava per un govern de les dues forces d’esquerra més votades a Barcelona. No era el que li reclamaven els comuns, que volen posar també en l’equació el PSC, però era un pas en el camí. Tanmateix, a la festa també s’hi ha apuntat Josep Bou, disposat a facilitar el govern als comuns -però en aquest cas sense Ada Colau al capdavant-, i fins i tot Luis Garicano, que, tot reivindicant sorprenentment la “Barcelona contracultural” (últimament molt utilitzada per parlar de pactes de govern una mica sense saber-ho ni ella mateixa), apostaria també per l’operació Valls.

A tot això, el mestre Jordi Évole el dia 1 de juny denunciava el “prèssing Colau”, tot apostant també clarament per acceptar el suport de Manuel Valls, a qui cal reconèixer que malgrat tot s’ha posat al centre del tauler de la governabilitat de Barcelona. Cal fer cas al mestre Évole -per això els mestres són mestres-, i en tot cas no continuar amb el prèssing en un moment en què tot sembla prou bloquejat. De fet, aquí sembla que només hi ha un moviment possible: que ERC accepti que el PSC ha de formar part de l’equació. Llavors, o es realitzaria la proposta dels comuns o el PSC preferiria apostar per subordinar-se a l’eix nacional i es negaria a acceptar un govern d’esquerres. De fet, de moment, el PSC ja exclòs aquesta possibilitat. Cal no oblidar que els condottieri usualment són genis en l’art de l’estratègia davant dels bloquejos dels altres, però no gaire quan se’ls posa davant dels seus propis bloquejos, i que, com afirma Joan Tardà, guanya qui no bloqueja.

Tanmateix, la decisió està en mans de les bases dels comuns davant de tanta proposta, com així ha de ser. I sigui com sigui, la Ciutat dels Prodigis, que es va construir des del carrer quan no hi havia tants articles de tanta gent interessada en la sort dels comuns, s’haurà de seguir construint des del carrer.

stats