Els catalans: piemontesos, polonesos i escocesos
El recent viratge del gruix del catalanisme vers el secessionisme ha estat paral·lel al canvi de percepció dels catalans a la resta de l'Estat. Si a inicis del segle XX eren uns piemontesos d'Espanya " avui són escocesos independentistes, mentre perdura l'apel·latiu de polacos . Els tres gentilicis, curiosament, resumeixen el canvi de percepció del catalanisme a Espanya la darrera centúria.
Piemontesos regeneradors. L'expressió piemontesos d'Espanya la reflectí de forma diàfana Los piamonteses de España (1907), de Diego Ruiz. Aquest malagueny, emparentat amb Picasso, emigrà a Barcelona i sintonitzà amb el catalanisme. El seu opuscle al·ludí al projecte catalanista de modernitzar l'Estat: si el Regne del Piemont liderà el procés unificador d'Itàlia, Catalunya havia de dinamitzar l'Espanya sumida en la crisi de 1898. Argumentà, doncs, que els catalans eren " destinados á ejercer su dictadura espiritual sobre el resto de los españoles, á realizar el milagro de un Piamonte en España ". Afirmà que els regeneracionistes que cercaven un "home providencial" per treure el país de la prostració ara el tenien a Catalunya: "España -segons Ruiz- esperó mucho tiempo al hombre, al Mesías: [...] ahora tiene a un pueblo ". Seria " desgraciada para siempre " si " olvida su deber actual: imitar á Cataluña ", conclogué.
La imatge perdurà i el juny de 1923 el diari El Sol , dirigit per José Ortega y Gasset, valorà així una possible retirada política de Francesc Cambó: " Nos tememos que a los que aspiraban a que Cataluña fuese el Piamonte de España les van a suceder ahora los que prefieren que sea una Irlanda ". Tanmateix, l'intervencionisme en política espanyola del catalanisme prosseguí fins al segle XXI: Jordi Pujol promogué una força estatal el 1986 (el Partit Reformista Democràtic) i Pasqual Maragall preconitzà un federalisme asimètric. No sobta, doncs, que el 1931 l'assagista Francesc Pujols escrigués que "els catalans estaven més preparats per governar Espanya que per a l'autonomia de Catalunya".
Polonesos menyspreables. El franquisme encunyà una visió nefasta del catalanisme, un obstacle a l'homogeneïtat nacional, que es plasmà a assimilar els catalans a polonesos menyspreables. El gentilici tenia un llarg recorregut polític previ, que remetia a la identificació d'Espanya amb Polònia difosa durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Segons l'historiador Juan Fernández-Mayoralas, aleshores es temé que el país fos la "Polònia del migdia" per la inestabilitat política, les ingerències estrangeres i la possible ruptura territorial, sobretot el 1873, en produir-se una triple insurrecció (cantonal, cubana i carlina): "En esta crucial encrucijada, [...] un espectro recorría la Península: era el fantasma de los repartos de Polonia ".
Aquest investigador analitza com la referència a Polònia persistí i fou un model del nacionalisme basc i català emergents, com a nació " capaz de suplir con patriotismo la carencia de un Estado ". Enric Prat de la Riba ho explicità al Compendi de doctrina catalanista (1894): "L'Estat polonés morí quan los exercits d'Austria, Russia i Prussia l'esquarteraren; mes Polonia continuà i continua sent l'única patria dels polonesos". Tot i que ignorem quan la identificació amb aquest país esdevingué pejorativa (Fernández-Mayoralas no ho indaga), l'antropòleg Roger Costa planteja la hipòtesi que la Catalunya ocupada per tropes franquistes el 1939 i la Polònia dividida entre russos i alemanys "s'haurien equiparat en ambients militars durant la postguerra i això hauria donat peu a aquest ús estigmatitzador de la paraula polaco aplicada als catalans". L'ús com a insult es generalitzà fora de les casernes als anys setanta, "potser paral·lelament a l'extensió de les manifestacions populars [...] d'afirmació catalanista en escenaris públics".
Finalment escocesos? Amb la manifestació independentista de l'11 de setembre d'enguany i les eleccions d'aquest novembre hauria cristal·litzat un procés de desafecció de l'Estat iniciat fa una dècada. Ara el catalanisme majoritari ha abdicat del seu caire piemontès i modernitzador d'Espanya per assumir un separatisme plebiscitari com el d'Escòcia. No per atzar aquesta última s'integrà a Anglaterra el 1707, en el marc de la Guerra de Successió, i part dels seus ciutadans volen emancipar-se amb un referèndum previst el 2014, com també avui es demana a Catalunya. En definitiva, els catalanistes actuen avui com polonesos que volen crear un estat i refer el camí recorregut fa tres segles com els escocesos .
