Publicitat
Publicitat

Motí a la cafeteria autonòmica

La suspensió de l'euro per recepta l'han justificada la ministra de Sanitat, Ana Mato, i la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, com una garantia d'"igualtat per a tots els espanyols". Aquesta igualtat ha estat un leitmotiv del PP, que el 2006 ja recollí signatures per a un hipotètic referèndum sobre el nou Estatut amb aquesta pregunta: " ¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas? "

La incòmoda fiscalitat basca i navarresa. Però l'exaltada igualtat és una fal·làcia, com palesen la fiscalitat navarresa i basca. Per què el concert econòmic no s'aplica a Catalunya?

Josep Sánchez Llibre, a Les veritats de l'Estatut (2006), exposa que durant la negociació del nou Estatut l'aleshores secretari d'estat d'Hisenda, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, fou clar: "[els bascos] Sólo representan el 5% del PIB y vosotros el 20%. Además, no sabemos si recaudan, o no, todo lo que hay que recaudar con su sistema fiscal. [...] Y además existe ETA ". Tota una lliçó de realpolitik igualitària. Tanmateix, és un error reduir la desigualtat al pla fiscal.

Atès que l'estat autonòmic fou resultat de la improvisació, presenta asimetries territorials diverses. Així, el 2005 Manuel Fraga considerà inevitable un desenvolupament autonòmic de diferents velocitats: " Porque los Estatutos nacen por separado, con niveles distintos. La Constitución reconoce hasta cinco tipos de estatutos: los de comunidades con derechos históricos (País Vasco y Navarra); comunidades con estatuto en los años treinta (las nacionalidades históricas, como Galicia); comunidades de régimen común, aunque Andalucía logró una fórmula especial; comunidades que son ciudades autónomas (Ceuta y Melilla) y [...] permite un referendo para incorporar a los navarros al País Vasco ".

L'Espanya autonòmica: desigual i asimètrica. Les asimetries no acaben aquí: la Constitució deixa una porta oberta a incorporar Navarra al País Basc i l'article 145 veta la federació de comunitats, en al·lusió a Catalunya, València i les Balears. Si deixem l'esfera constitucional, les diferències de drets segons territoris són també la norma: Ceuta, Melilla i les Canàries tenen règims fiscals excepcionals, i ciutadans d'Andalusia i Extremadura poden acollir-se al PER.

La coherència en la defensa d'aquesta igualtat tampoc brilla a UPyD i Ciutadans, tot i ser-ne defensors abrandats. A les eleccions generals del 2008 el candidat de Sòria per UPyD, Álvaro de Marichalar (germà de l'exmarit de la infanta Helena), exigí "mimar" Sòria i reclamà per a la província un règim fiscal especial "similar al de Ceuta, Melilla o les Canàries" i una amnistia fiscal a les empreses. Ciutadans, a les eleccions europees del 2004, es va coalitzar amb Unió del Poble Salmantí [UPS]. Aquest partit, com que la comunitat de Castilla i Lleó és extensa, proposava crear " dos vicepresidencias administrativas, una en León y otra en Castilla " per a un millor funcionament. Com es pot constatar, són propostes carregades de racionalitat administrativa i igualtat territorial: crear més règims fiscals especials i desdoblar vicepresidències autonòmiques.

Rebel·lió a la cafeteria. Cal assenyalar que la metàfora del cafè per a tothom ha projectat una imatge d'enganyosa homogeneïtat autonòmica: hi ha cafè per a tothom, cert, però de gust diferent. Els bascos en tenen un d'exclusiu i els catalans han buscat també un gust propi, però quan l'han elaborat la resta de comunitats ha exigit compartir-lo.

Aquest darrer fet obeiria a un problema estructural de la carta magna, en generar en la pràctica una contradicció entre govern regional i estatal: el primer cerca més autonomia i recursos i l'Estat es resisteix a concedir-los. Seguint l'historiador Sebastian Balfour, "aquesta contradicció ha donat lloc a una dinàmica d'un quasi federalisme competitiu, que no cooperatiu, basat en part en el greuge comparatiu".

En aquest marc, com que el País Basc és un cas singular, Catalunya ha estat el referent de la resta de comunitats i el seu cafè s'ha generalitzat. El resultat final? Un motí català a la cafeteria autonòmica popular. La parròquia independentista vol marxar i la socialista pretén canviar la gestió del negoci. Mentrestant, guanya adeptes la idea de tancar l'establiment: un baròmetre del CIS del setembre del 2012 indica que un 24,5% de ciutadans volen un Estat sense autonomies. Tot plegat fa pensar que la brega pot ser memorable.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF