Le Pen, la perdedora guanyadora

La segona volta de les eleccions regionals franceses ha fet del Front Nacional (FN) que lidera Marine Le Pen un perdedor guanyador en no obtenir el control de cap regió, però sí el rècord històric de vot: 6,7 milions de sufragis, passant de 118 consellers regionals a 358 i superant els 6 milions del primer torn. El lepenisme, doncs, surt reforçat dels comicis de cara a les presidencials del 2017. Però pot créixer molt més? Per valorar-ho cal fer un balanç de la seva situació actual.

Una progressió inquietant. L’avenç del FN no es pot atribuir només a l’efecte dels atemptats jihadistes o a la crisi dels refugiats perquè s’integra en un creixement sostingut d’ençà de les eleccions regionals del 2010, quan va captar 2,2 milions de vots i va doblar els resultats dels comicis europeus del 2009. La tendència es va reforçar el 2011 amb el cabdillatge de Marine Le Pen, molt diferent del del pare, Jean-Marie Le Pen. Aquest ultradretà, nat el 1928, va ser un fundador del partit el 1972 i sota la seva batuta va esdevenir una força antisistema que va restar vots a la dreta i a l’esquerra.

En canvi, Marine Le Pen, nascuda el 1968, té com a fita fer del FN un partit de govern, amb una desdiabolització que passa per abolir l’antisemitisme i exaltar els valors republicans des d’un prisma d’extrema dreta. Dos cops divorciada i amb punts de vista més moderns sobre temes com la família o l’homosexualitat, el seu lideratge ha millorat la sintonia amb l’electorat: el FN va captar el 18% de vots al primer torn dels comicis presidencials del 2012, el 24,9% als europeus del 2014 i el 25,2% als departamentals d’aquell any.

Avui els temes estel·lars frontistes (immigració, islam, inseguretat, eurofòbia) copen l’agenda pública, el partit té més de 50.000 militants i presència creixent a les institucions: 11 alcaldies, 1.546 consellers municipals, 358 consellers regionals, 61 consellers departamentals, 23 eurodiputats, 2 diputats i 2 senadors. És la força més votada entre joves de 18 a 24 anys (35%) i obrers (43%), alhora que atreu un vot femení creixent, fet inusual en la ultradreta europea.

Les assignatures pendents. Les llums del FN, però, tenen ombres. Si bé les eleccions regionals l’han convertit en “primer partit de França” (com diu la seva propaganda), també és el més rebutjat i un 70% dels francesos el valoren com “un perill de la democràcia”. Aquest aïllament és decisiu perquè el sistema francès d’escrutini a dues voltes requereix pactes amb altres forces i atreure electorat aliè per accedir a les institucions, i el FN no ho pot fer per la raó apuntada, com han palesat els comicis recents.

Igualment, la seva presència institucional, tot i augmentar, és poc operativa. Té només 2 diputats de 577, 2 senadors de 348 i no va formar grup parlamentari a Estrasburg, tot i tenir 23 escons. Vol ser un partit de govern, però li manquen quadres que li confereixin credibilitat en tal sentit i no pot exhibir una gran experiència de gestió perquè no regeix ens significatius (tret d’alcaldies).

A la vegada, el FN difícilment pot reemplaçar la dreta que dirigeix Nicolas Sarkozy, que mostra solidesa. Aquesta limitació encara la pot accentuar més l’aposta lepenista pel vot obrer, que l’ha dut a prioritzar la França “dels oblidats”, fer un gir keynesià i al·ludir a una “justícia tributària” (hom ho ha designat com un social-populisme), tot erosionant l’esquerra.

El que falta per veure. Aquesta radiografia no mostra un lepenisme a les portes del poder, però la crisi econòmica i els temes centrals de l’agenda pública porten aigua al seu molí, que funciona des de fa tres dècades. En aquest aspecte, cal recordar que el FN és un actor significatiu d’ençà dels comicis europeus de 1984, quan va captar un 11% dels vots, i amb els anys ha trasbalsat la cartografia electoral.

A més, el FN és singular pel seu caràcter dinàstic, que ha estat titllat de “deriva monegasca”: el fundador ha estat succeït per una filla (la parella de la qual -Roger Aliot-és vicepresident del partit) i la seva néta Marion n’és una figura emergent. Tot i que sembla difícil que aquesta nissaga assoleixi l’entronització presidencial, el cert és que fidelitza i engrandeix el seu electorat, mentre dreta i esquerra mobilitzen el propi cridant a aturar al FN, cosa que reforça encara més el seu protagonime. Tot plegat corrobora que s’ha fet realitat la profecia que Jean-Marie Le Pen va formular el 1984 davant dels atacs rebuts: “ Je suis la bête immonde qui monte, qui monte ” (“Sóc la bèstia immunda que creix i creix”). I som en aquest punt.