LA BORSA O LA VIDA

El verisme i la realitat / L'absolució absurda

La comèdia, a diferència del que canta a l’última frase de 'Pagliacci', és infinita

El verisme i la realitat

Aquest dijous, a les vuit, ha començat al Liceu la tongada de representacions conjuntes de dues òperes que seran a la Rambla fins abans de Nadal. Cavalleria rusticana i Pagliacci s’acostumen a fer seguides, no només perquè són dues obres curtes i cal justificar el preu de l’entrada, sinó, sobretot, perquè temàticament i musicalment representen l’expressió màxima del “verisme”. A finals del segle XIX, tips de les òperes excessivament romàntiques, alguns compositors, com Pietro Mascagni i Ruggero Leoncavallo, van apostar per acostar l’òpera a la realitat, com si fossin fragments de vida real posats sobre l’escenari. En aquest sentit, tant l’acte únic de Cavalleria rusticana com els dos actes dels Pagliacci ens parlen de la gelosia i, més encara, de l’assassinat per l’amor traït. Aquests fragments de vida bèstia ens duen a viure, al Liceu, dues escenes del sud d’Itàlia. A Sicília, un drama rural d’aquí t’espero, amb sentiments a flor de pell, passió desmesurada i violència. A Calàbria, arriba un circ amb saltimbanquis i un pallasso trist, que li toca fer la funció tot i la desesperació que arrossega per les banyes que porta. Totes dues històries, vistes avui amb la necessària mirada de gènere, no passarien la prova del cotó fluix del políticament correcte. L’amor que deriva cap al masclisme, la violència i “la maté porque era mía” no es pot justificar. Vist amb els ulls d’avui, fa esgarrifar. En aquell moment, molt lluny encara del naixement dels mitjans audiovisuals, l’òpera verista era una manera de documentar-ho, de fer crítica social. Qui sap si de denunciar-ho a través de l’art, amb una fotografia lletja del moment. Musicalment, el preludis i l’ intermezzo de la Cavalleria tenen totes les tecles per arribar al cor. L’elenc, amb Roberto Alagna de protagonista, diuen que és molt bo. No cal esperar a llegir les crítiques sobre el muntatge per decidir anar al Liceu a emocionar-nos. Queden poques entrades. 

L’absolució absurda

Aquesta mateixa setmana, a València, Plácido Domingo ha fet un Nabucco. És la primera vegada que el tenor canta a Espanya després de la processó de denúncies públiques de dones del món de la música que, donant la cara o quedant-se en l’anonimat i sempre a través d’Associated Press, han explicat el seu abús de poder i els assetjaments als quals les sotmetia. Mentre als Estats Units, Plácido Domingo ha hagut de cancel·lar totes les actuacions, a València se l’ha ovacionat durant onze minuts, amb el públic dret, extasiat. Els mateixos “bravo” que va sentir no fa gaire a Zuric o a Salzburg. Domingo, als 78 anys i convertit ara en baríton, encara canta com els àngels... quan arriben als 78. La premsa espanyola –pareu màquines– ha tret conclusions de l’ovació i ha titulat que el públic valencià l’ha absolt. És a dir, els qui anaven al Palau de les Arts de València en realitat assistien a un judici i no a gaudir de Verdi i els seus cors. Mentrestant, un afeblit Domingo, aprofitant aquesta actuació, ha decidit concedir entrevistes, com un recurs a la desesperada per, com a mínim, dir-hi la seva. “Han volgut ensorrar seixanta anys de carrera en cinc minuts”, vaig sentir dir-li a Onda Cero. La portada de l’ Abc, amb el seu rostre en primer pla, encara era més contundent: “Vaig ser acusat, jutjat i sentenciat sense ni el benefici del dubte”. Nega haver-se comportat mai de forma assetjadora, agressiva ni vulgar. Nega haver promès un paper a cap dona a canvi de sexe. Assegura que sempre que ha ajudat a projectar carreres, tant de dones com d’homes, ho ha fet per amor a l’art. A El País, després de reiterar no haver comès cap assetjament, explica que no posarà cap querella a ningú, igual que ell no ha estat acusat de cap delicte enlloc. La comèdia, a diferència del que canta a l’última frase de Pagliacci, és infinita.

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF