30/04/2020

El temps / A la babalà

3 min

El temps

En una ocasió li van preguntar a Jordi Savall què havia après de la vida. “Que tots som iguals”, va respondre. I va posar un exemple d’un cas que li va passar a Granada. Anant a peu cap a un assaig, es va perdre. Va veure un home fent una copa de vi en una terrassa i li va preguntar cap on havia d’anar per arribar a l’auditori. Li va contestar que s’esperés un moment, que s’assegués amb ell a fer una copa de vi i que, després, ja l’acompanyaria. El mestre Savall va respondre que no tenia temps, que l’esperaven per assajar un concert per a viola de gamba. L’home li va fer un retret: “No tens temps? Jo estic disposat a dedicar-te el meu temps. El teu temps és més important que el meu, potser?” I Savall es va asseure a taula, va demanar una aigua i, en acabat, van anar junts cap a l’auditori. Llegeixo aquesta anècdota a La universitat de la vida, un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi. En aquests dies de confinament hem tingut temps per llegir coses ben diverses i reflexionar sobre on som i cap on anem, individualment i col·lectivament. És un moment insòlit, aquest. Per una vegada, tots som iguals en un sentit. Tots tenim la mateixa informació sobre el present i la mateixa ignorància sobre el futur. Ja siguis un artista d’èxit o un home senzill de terrassa de bar, tots ens gronxem en la incertesa. I aquí, a mig camí de l’optimisme il·lús dels uns i del catastrofisme infundat dels altres, ens adonem de la felicitat de les petites coses. Una abraçada, l’esclat d’una flor de primavera, les paraules d’una amiga o escoltar un concert de Savall amb els ulls tancats. Si la bellesa ens fa més feliços, deixem que ens emocioni. Aquest dimecres un bon amic que porta dos mesos tancat, sol en el seu piset de lloguer i sense ingressar ni un euro, m’escriu un missatge. Diu: “No tinc ni un duro però soc més feliç que mai”. Només això. Potser el millor whatsapp que he rebut en aquest 2020 cruel. No ens han robat el temps. Ens l’han concedit, per mirar-nos endins.

A la babalà

En una ocasió, quan preparàvem un nou espai per a Televisió de Catalunya, se’ns va acudir agafar algun actor amateur per a la ficció prèvia al programa. En el rodatge de la promoció del primer programa, el nostre actor va haver de repetir vint-i-sis vegades una mateixa frase. Cada cop es quedava en blanc al mateix lloc. De tant en tant, ens mirava i deia “No ho entenc, no m’havia passat mai”. Al final, un tècnic li va respondre “No t’havia passat mai, perquè no ho havies fet mai”. Cada dia que veig en Salvador Illa maldant per explicar la gestió de les incerteses, penso en aquell actor, amb més bona fe que coneixements. Al ministre de Sanitat tampoc li havia passat mai. Primer perquè que una pandèmia d’una malaltia que per Cap d’Any no existia mati 25.000 persones no era imaginable. Segon perquè haver estat alcalde de la Roca del Vallès i secretari d’organització del PSC no convalida cap màster de gestió de salut. Tercer, i més profund, perquè Espanya tenia un ministeri de Sanitat rovellat, sense competències. Les havia atorgades a les autonomies en el que era un model d’èxit. Amb la dèria de la unitat, amb l’anhel recentralitzador i amb un patriotisme antic, s’ha tret la possibilitat de treballar-ho des del territori, amb els professionals que més en saben. Si el confinament va ser un nyap –tardà i sense que el virus hi entengués de territoris–, el desconfinament pinta pitjor. Les imposicions són confuses, s’han embolicat amb les províncies i el rebrot de contagis sembla cantat. En nom de l’Estat hi ha hagut, bàsicament, improvisació, descoordinació i incoherències. I s’han tapat bunyols amb responsabilitat penal. (Deixar que el personal sanitari continués utilitzant material defectuós portarà conseqüències.) El problema de Salvador Illa no és el que diu amb un castellà refistolat. Al contrari, el to de filòsof de boca petita, gairebé hipnòtic, el fa interessant. El problema és el que fan, ell i el seu ministeri. A la babalà.

stats