21/02/2019

Tanta fiscalia deixatada / Una llengua més escapçada

3 min

Tanta fiscalia deixatada

Després de dues setmanes de judici, encara costa d’empassar el que estem veient al Suprem. Deu polítics i dos activistes catalans que porten, pel cap baix, un any de presó preventiva acusats d’uns delictes que s’estan desfent com un terrós de sucre en cada declaració. És, segurament, la conseqüència d’haver construït una instrucció esbiaixada, basada en una realitat fabulada, reescrita a la mida de les necessitats de l’Estat però allunyada de la veritat objectiva dels fets. Només així s’entén el paper d’estrassa de la fiscalia en els interrogatoris. Per a ells també hauria de ser el judici de la seva vida i, en canvi, fan el paperina d’una manera constant, reiterada, davant d’uns acusats que semblen més segurs i preparats. No parlem ja de la trista actuació de l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane, que ha passat de ser directora general d’Adif a quedar atropellada per aquest cas. La seva incompetència, gairebé ridícula, fins i tot treu de polleguera el jutge Marchena. El resultat és que, tot sovint, les preguntes de les acusacions són incoherents, sembla que toquin d’orella, no han entès gran cosa –ni ganes– de la realitat catalana, no saben distingir entre un conseller de Justícia i les tasques pròpies de Benestar i Família, es perden en documents que no demostren res i tot plegat són vuits i nous i cartes que no lliguen. Perquè, al capdavall, tot es basa en quatre engrunes: unes dades censals recollides a Unipost, l’agenda d’en Jové, tres tuits inofensius i una factura “proforma” de TV3 que s’envia a Sant Jaume per l’anunci de les dues vies del tren. Fins ara, no sortim d’aquest bucle deixatat d’acusacions on la rebel·lió i la malversació no es veuen per enlloc. ¿Dos anys esperant el judici i només tenen això? De debò? Només veig tres opcions. O són molt fluixos, o no tenen on agafar-se o se’ls enfot tot, perquè saben que les cartes de la sentència ja estan repartides.

Una llengua més escapçada

“Lamento que el Tribunal Suprem hagi perdut l’oportunitat de fer pedagogia del que hauria de ser un estat plurilingüe”. Jordi Sánchez, l’expresident de l’ANC, no va desaprofitar l’oportunitat d’evidenciar la impossibilitat pràctica d’utilitzar la llengua catalana en un judici en què els acusats es juguen fins a vint-i-cinc anys de presó. La primera vegada que sentim la veu de Sánchez després de divuit mesos privat de llibertat és per donar explicacions sobre per què renuncia a usar la seva llengua. Ja el primer dia el jutge Marchena, amb un funambulisme jurídic tan retòric com sibil·lí, es va encarregar prou de posar bastons a les rodes. No prohibia el català, però posava tantes traves absurdes a la traducció simultània (no hi havia auriculars per a tothom) que convidava a fer ús de la traducció consecutiva, lenta i farragosa. Per dir-ho en les paraules de Sánchez, al final s’empra el castellà per defensar-se “amb les mateixes armes” de l’acusació. Gairebé tots els encausats s’han justificat amb laments molt semblants. Segurament, molts de nosaltres, si ens poséssim a les seves sabates, hauríem actuat igual: fer constar la queixa però declarar en castellà. Som bilingües, esclar que sí. Parlem dos idiomes a la perfecció, però la llengua materna permet uns matisos i una espontaneïtat que ningú té en una altra llengua. El Tribunal Suprem que no ha tingut nassos de fer treure els llaços grocs de les solapes dels acusats, en canvi ha sabut acorralar el català fins al punt que no l’hem sentit a la sala. A la Facultat de Ciències de la Informació ens explicaven que “el mitjà és es el missatge”. La llengua també ho és. Especialment, quan et posen totes les pegues perquè no puguis fer-la servir en l’hora greu que marcarà la teva vida. ¿De veritat que la pressa processal i l’eficàcia comunicativa són dos arguments per respondre en castellà? No tinc més preguntes, senyoria.

stats