La revolució dels somriures esqueixats / Qui dia passa, Espanya empeny
La revolució dels somriures esqueixats
Votarem o no votarem, aquesta és la qüestió. A dos dies de l’1-O, el tema ja no és la independència sinó la recuperació de drets fonamentals que crèiem consolidats i que, en un tres i no res, han quedat anorreats. Així de trist i així de greu. El mínim comú denominador de les llibertats bàsiques ha estat trinxat a base de detencions i imputacions i d’arribar a confondre manifestació amb sedició. En nom de la Constitució s’han blocat centenars de webs, s’han prohibit reunions, s’han imposat multes que espanten, s’han regirat empreses sense ordre judicial, s’ha retingut qui enganxa cartells, s’han obert sobres de Correus buscant la pista definitiva i, en el súmmum de la democràcia esbudellada, es volen precintar escoles i pavellons esportius perquè no hi entrin les urnes ni la gent. Ves per on, l’organització del referèndum (i la determinació de Puigdemont i el seu govern valent, amb tantes errades i notes a peu de pàgina com calgui reconèixer) ens ha servit per adonar-nos de la realitat: per aspirar a un estat propi ens hem adonat que érem menys que una autonomia.
La paraula era una trampa, una il·lusió. Durant dècades hem viscut amb l’aparença de fer-nos-ho sols, amb les nostres escoles i els Mossos i la llengua pròpia i TV3, i resulta que tan sols érem una sucursal d’Espanya. N’hi ha hagut prou amb un fiscal i dues directives de la Moncloa perquè les finances hagin quedat intervingudes o perquè la Guàrdia Civil torni a campar per viles i carreteres per recordar-nos que som una franquícia d’Espanya. Per no dur-nos l’exèrcit han enviat, com si fossin herois, la policia que tenien a l’abast. Tot plegat ens ho prenem pacíficament, amb l’orgull de ser exemplars de cara al món. Hem decidit que som la revolució dels somriures i ens ha agradat l’expressió. Potser, en el fons, tan sols riem per no plorar. De motius no en falten.
Qui dia passa, Espanya empeny
La prova -una més- que no han entès res és la frase de Juan Ignacio Zoido d’aquest dilluns. El ministre de l’Interior va dir que “la Guàrdia Civil s’ha convertit, juntament amb la Policia Nacional, en un element imprescindible per assegurar l’ordre i restablir la normalitat i garantir el gaudi de drets i llibertats”. Em quedo amb el concepte de “restablir la normalitat”. Benvinguts al país on no passa mai res i els convé que continuï no passant res. La normalitat catalana és fer hores de cua per passar el control de passaports del Prat, o perdre la paciència i l’avió per culpa del control de seguretat. La normalitat és tenir una xarxa de Rodalies amb les incidències del temps d’Adolfo Suárez i acumular un dèficit d’inversions en infraestructures amb molts zeros a la dreta.
La normalitat és continuar pagant peatges, a uns preus i amb unes barreres que no són enlloc més. O ni tan sols poder establir els nostres horaris comercials. O no poder regular, a la nostra manera, la pobresa energètica. La normalitat deu ser mantenir una solidaritat interterritorial que desnivella la balança fins al punt que, del que s’aporta al que es rep, esdevé presa de pèl. La normalitat és haver de sentir un no rotund a qualsevol vindicació d’un nou finançament, tant si ho proposa Montilla com Mas. La normalitat és haver de lluitar contra un fotimer de sentències que volen minar el català i la immersió lingüística. La normalitat és sentir un redactor de Telecinco dient, des del davant de la Pedrera, que els qui no són independentistes estan tancats a casa perquè no poden sortir al carrer. La normalitat és no escoltar el 82% de la població que reclama votar. No han entès res perquè no en tenen cap ganes i han dibuixat una realitat feta a mida. Fet i fet, els convé mantenir l’statu quo, imposar la seva visió de “la normalitat” i qui dia passa, Espanya empeny.
