20/12/2018

Qui té por de nosaltres? / Qui té por de mi?

3 min

Qui té por de nosaltres?

Aquest divendres és peculiar. Abans de començar el dia, els titulars de les portades de dissabte ja estan escrits. I les fotos triades. I la culpabilitat necessària per al relat de la violència, assenyalada amb precisió. Es criminalitzaran protestes que, a París, serien de mers aprenents, es demanarà la destitució del president piròman i es brandarà un 155 a perpetuïtat com a càstig per tots el mals. Si per les urnes de l’1-O es van posar com es van posar, què no faran aquest divendres si cau un paper a terra i els indignats desafien l’ordre amb una aturada de país? Torra i Sánchez s’han vist per acotar la tempesta, els presos polítics criden a la calma i allà on Carles Riera deia combat, ara reclama desobediència pacífica. És a dir, revolta civil i civilitzada, que és on potser ens trobaríem còmodes –i orgullosos– la immensa majoria del 47% que voldríem la independència o del 80% que maldem per un referèndum pactat amb un Estat que té por del resultat sense saber, encara, que hi ha una cosa pitjor. Que dins d’Espanya tenen dos milions de persones que ja no se senten espanyoles i, difícilment, se’n sentiran mai més.

A hores d’ara, Mediapro ja deu tenir les càmeres a punt per enregistrar imatges per al proper documental. Lluís Arcarazo tornarà a cosir un guió amb la cronologia dels fets. A Catalunya, la pel·lícula batrà rècords d’indignació i d’audiència. A Espanya, però, cap televisió –ni pública, ni privada, ni amb capital italià, ni amb consciència planetària– no voldrà emetre-la. No fos cas que la realitat els esguerrés el fil de catalanofòbia que tants rèdits, en 'share' i en difusió de l’odi, els està donant. I l’endemà, els nens de San Ildefonso cantaran la rifa de Nadal. Els diaris de diumenge, com si res no hagués passat, posaran a portada uns veïns amb una ampolla a la mà i un dècim premiat a l’altra. Avesats a la rutina adotzenada, hem permès que ens facin empassar, per la llei de l’embut, la veritat oficial prefabricada. I tal dia farà un any.

Qui té por de mi?

Visc en un poble on, a mesura que t’allunyes del centre, trobar-te un vianant pel carrer és notícia. D’un temps ençà m'he adonat que a Sant On Sigui del Vallès la meva presència crea incomoditat en la persona que camina en direcció contrària. Sense voler-ho, sense intentar-ho, i amb un punt d’avergonyiment i d’incomprensió, m'adono que hi ha qui s’esgarrifa quan ens hem de creuar. Sobretot, les dones. Col·legiales d’uniforme, dones que van a agafar el tren, minyones cap a la feina, 'runners' amb cascs i àvies que van a fer companyia al seu marit a la residència. Ningú no fa excepcions. Unes miren de reüll en el moment de creuar-nos, d’altres claven la vista a les sabates, d’altres acuiten el pas. N’hi ha, fins i tot, que canvien de vorera. A vegades, conscient que no soc agradable, m’avanço al gest i soc jo qui travesso per no espantar ningú. No és la meva intenció. No ho ha estat mai.

Però soc un home. Un exemplar de metre noranta i més de cent quilos que no puc dissimular. M’afaito, més o menys, un cop per setmana i aquesta ombra a la cara em dona un aire de robaperes que no ajuda a confiar en mi. Acostumo a calçar unes bambes, com si hagués de córrer per fugir. A l’hivern, sovint porto un anorac amb la caputxa posada per no notar el fred a la closca que ja fa anys que m’ha quedat a la intempèrie. Per tot plegat, m'adono –amb llàstima i molt abans que les notícies expliquessin que una professora de Huelva...– que faig por a les dones que em trobo per carrers solitaris. Els recels cap a mi creixen, exponencialment, amb les hores. Com més tard, més ferotge sembla el depredador. Amb la il·luminació deficient, m'adono que soc percebut com l’home del sac, que, a cada minut, puc cometre un delicte pitjor. Em poso en la pell d’elles i entenc la basarda. I em desconsola no tenir-ne la solució. Com generarem confiança mentre la justícia suavitzi les penes de les 'manades'? Com esvairem temences si els violadors surten de la presó?

stats