28/08/2017

Ja només la poesia diu la veritat

3 min
Ja només  la poesia  diu la veritat

La setmana passada la família Carrera -pare, mare, dos nens i una nena- va tornar del lloc de vacances més visitat del món. Volien veure com era el Walt Disney World de Florida amb els seus propis ulls. S’havien documentat per internet i s’havien comprat guies en català, en castellà i en anglès però, per més que ho havien llegit a tot arreu, no es creien que un parc temàtic pogués ser tan gran com dues illes de Manhattan senceres. O, més increïble encara, tres vegades la ciutat de Manresa. Amb l’excusa de dur-hi els nens, el matrimoni va fer-se la il·lusió que compliria un somni que havien compartit en alguna conversa íntima, de coixí: el retorn a la infantesa. Quan van ser a Sant Salvador de Guardiola, rebentats de vuit dies d’atraccions, de caminar per llocs que s’assemblaven massa els uns als altres, de fer baixar el quètxup a tot arreu i de saludar mickeymouses a totes hores, es van anar adonant que s’ho havien passat bé, que havien rigut de valent, que havien fet mil dues-centes fotografies per fer-ne un àlbum (algun dia), però que, ells dos, no hi havien trobat el que buscaven.

El retorn a la infantesa no tenia res a veure amb posar-se una polsera que t’obria portes, ni fer cues endreçades amb un compte enrere temporal, ni endinsar-te a les mines dels diamants de la Blancaneu en una muntanya russa. Ell, un bon càrrec a la banca, continuava enyorant baixar a la séquia amb l’avi i, amb una aixada que li venia gran, jugar a moure la terra. Ella, reputada traumatòloga -matins a la pública, a la tarda a la privada-, hauria volgut anar en bicicleta a berenar a la font i tornar a sentir, a les dents, aquell doll d’aigua fresca. Però l’avi és tan mort com Walt Disney, l’aixada es va quedar al mas quan el van vendre i la font fa temps que no raja. Acceptar el passat era una victòria. Però els calia, abans, fer un pas previ: admetre que el passat era passat.

Després de dues nits de no dormir per un jet lag que els havia destarotat a tots, el matrimoni va tenir una altra conversa de coixí quan el sol ja començava a treure el nas pel Bages i no sabien si era millor clapar o llevar-se. Van decidir que havien de fer una desintoxicació del viatge. Havien passat vuit dies en un món irreal. Durant una setmana havien cregut que pujar a l’Splash Mountain era una necessitat, un objectiu vital. Havien confós els buits de la panxa d’una caiguda lliure amb les emocions de debò. Calia ressituar les coses en la justa mesura i ells, abans que ningú, havien de donar exemple. Van acordar que la millor manera de tornar a tocar de peus a terra en la setmana que els quedava de vacances era llegir. Van baixar a la Parcir, la llibreria d’en Daura, i van proposar-se comprar-se un llibre per cap. Primer, van descartar la ciència-ficció perquè ja n’havien tinguda prou, de fantasia. Després, van dir que res de novel·la perquè els autors s’inventen massa coses, i fora l’assaig perquè ves a saber de quin peu calça cada autor. Ja només la poesia diu la veritat, va dir-los el pare. Després d’una setmana de versos, interpretant l’essència de la vida, van creure que calia desintoxicar-se dels poetes, que s’aprofiten del desconsol de les persones.

stats