02/11/2017

No esteu sols / Banderes de reüll

3 min

No esteu sols

L’octubre del 2017 passarà a la història. És massa d’hora per dir si el capítol tindrà un final digne però el redactat, ara per ara, és tan greu com els dies que ens ha tocat viure. La desproporció, fins avui, ha estat la norma. Va començar l’1-O amb les càrregues policials contra els qui volien votar, va continuar amb l’empresonament de dos homes de pau i ha acabat amb la Generalitat intervinguda de dalt a baix, el president a l’exili, el Govern a la presó i Soraya Sáenz de Santamaría al comandament de tot plegat. La venjança política, la repressió judicial i el linxament mediàtic ja fa dies que van molt més enllà del pitjor dels càlculs.

Entre tots, coordinadament i amb la complicitat de la Unió Europea, han aconseguit reescriure la realitat perquè sigui llegida, a Espanya, amb ulls de sang. Han capgirat el relat amb desvergonyiment i impunitat perquè bullin les ganes de venjança cap a les institucions catalanes i cap als polítics sobiranistes. Se’ls en fot que siguin majoria i que els votéssim ara fa dos anys. Ens diuen violents i ens volen humiliats. Es va imposar l’“A por ellos” del dia 1 i són fidels al “Más dura será la caída” de la fiscalia. Fins i tot s’hi atreveix un tècnic de so que, per provar el micròfon, vomita un “Todos a la cárcel”. Sembla que els faci gràcia. Aquí, però, hem perdut el sentit de l’humor. Aquelles sortides improvisades, elegants, de cantar “passi-ho bé i moltes gràcies” a la Guàrdia Civil que va anar a escorcollar El Vallenc ja no ens surten de dins. Estem molt tristos i diem, encara, que no tenim por, però ho diem més per desig, o per exorcitzar les temences, que per reconèixer com ens sentim. Per una vegada, ni la música no ens consola. Només estem bé quan estem junts. Al carrer, i si som molts, per dir-los a Cuixart, Sànchez, Junqueras, set consellers i els que vindran: no esteu sols.

Banderes de reüll

Algú més ho nota? ¿T’adones com ens mirem de reüll, els uns als altres, segons quina bandera portem penjada al coll? Ja no és la civilitzada guerra dels balcons que, arran del 155, ha tingut una rebrotada d’estelades i una aparició molt notòria de banderes espanyoles, que encara no arriben a empatar. Si les banderes ofenen, malament rai. Si una bandera amb pal llarg que surt de la finestra d’un cotxe et sembla una provocació, tens un problema. Si qui l’ensenya ho fa amb el posat fatxenda d’haver reconquerit el territori, el problema també el té ell. Si quan veus una moto circulant amb dues banderetes lligades als retrovisors et sembla percebre-hi les banyes d’un toro que et vol envestir, és que la distància entre el respecte i l’odi és molt més curta que no et pensaves. I parlo, en tot moment, de la gent que llu les banderes de bona fe.

No dels que s’organitzen a l’estació de Sants per anar a linxar governants i parlamentaris, tampoc dels que busquen brega amb els Mossos per veure si piquen, dels que estoven professors del CIC, ni dels que trenquen les portes de Catalunya Ràdio. No em refereixo als que van creure’s l’“A por ellos ” al peu de la lletra, sense adonar-se que era una metàfora. No parlo dels esbirros de la ultradreta que han sorgit com bolets de tardor i que, en nom de la sagrada unitat, ho aprofiten per agredir immigrants encara que els vulguin vendre banderes d’Espanya. No em refereixo als que portaven la catalanofòbia tatuada amb tinta invisible. Parlo de la gent normal, dels que creuen que Catalunya ha de continuar sent Espanya, dels que volen República i dels que clamen per un referèndum d’autodeterminació amb garanties. Sense un esforç d’empatia estem perduts. Si no ens posem en la pell de l’altre i acceptem que potser té les seves raons, no només la democràcia se’n va en orris. Al darrere hi va la humanitat.

stats