20/06/2019

La llàgrima fàcil d’Ada Colau / Plorar amb els ulls dels altres

3 min

La llàgrima fàcil d’Ada Colau

La Catalunya nerviosa ha quedat, després dels pactes electorals, una mica més desorientada. Uns ciutadans perquè haurien volgut saber de què servirien els seus vots, per pensar-s’ho dues vegades. D’altres perquè han tornat a constatar que, al capdavall, als polítics no els interessa tant el seu poble o ciutat, com el seu lloc de treball. I, tots plegats, astorats per la incoherència dels partits que es veten a un costat del Tibidabo i, a l’altra cara de la muntanya, es morregen sense vergonya i se’ls en fot el què diran. I enmig de tanta anàlisi, Ada Colau s’emociona a RAC1 i s’atura el món. En aquests moments, ja portem tres dies debatent –a favor i en contra, causes i conseqüències– sobre les llàgrimes d’Ada Colau. Les últimes. Perquè de les penúltimes, en el seu discurs de dissabte, quan va esmentar els fills i la família, ja no se’n parla. Tampoc ens enrecordem de les antepenúltimes. Quan en l’últim míting de campanya la van interrompre per una reivindicació, Colau va continuar el seu discurs, plorant, parlant i sanglotant, i tot alhora. Ja fa anys, quan l’Albert Om es convidava a casa dels famosos, l’Ada Colau (el 2014 ni pensaments de ser alcaldessa) es va emocionar davant de la càmera. Parlava dels desnonaments, de la gent que s’havia tret la vida abans que la fessin fora de casa i, tot d’una, se li van humitejar els ulls i no va poder continuar. Quan es va refer, va dir una frase que, escoltada ara, és l’explicació de tot plegat: “Ja he dit que soc de llàgrima fàcil”. És això. Ni estudiat, ni calculat, ni impostat, ni intentant treure'n rèdit polític. ¿O no va passar un fenomen semblant quan Oriol Junqueras, el 2014, es va emocionar davant la Mònica Terribas, a la ràdio, mentre reclamava unes eleccions plebiscitàries? La suma del tarannà, el context i el moment vital donen, com a resultat, unes llàgrimes que traspassen l’anècdota i es converteixen en matèria de tesi doctoral.

Plorar amb els ulls dels altres

Passejo pel carrer i veig una noia que plora desconsoladament. M’hi acosto i li pregunto si la puc ajudar. Em diu “No, gràcies” i la deixo amb el seu mocador i la seva pena. No m’acostumo a aturar amb gent que em sembla que té algun problema. Les llàgrimes fan la diferència. Pujo al cotxe i sento que Álvaro Ferrer deixa l’handbol professional. El jugador del Granollers es retira i passa a ser regidor d’Esports del PSC. El periodista que fa la notícia només tria un document de tota la seva roda de premsa. És l’instant en què l’esportista s’emociona. Fins i tot Álvaro Ferrer diu: “I això que ja venia plorat de casa”. La setmana passada, en l’últim torn de paraula dels presos polítics, les llàgrimes de Turull i de Sánchez, també en anomenar els seus fills, ens van commoure. En Núñez, a la vigília de la final de Wembley, es va desfer davant de Lluís Canut. Va dir que difícilment es presentaria a la reelecció i, aleshores, quan va esmentar la dona i els fills, es va lliurar al somiqueig. En 22 anys de gestió, el president del Barça va plorar tres vegades, però imitadors com Carlos Latre van muntar una paròdia que reiterava “la feblesa”. Barack Obama, després d’una matança de nens en una escola, es va haver d’eixugar les llàgrimes enmig d’una compareixença pública. Ningú no va instrumentalitzar aquell fet, ni se li va dir ploraner al president dels Estats Units. Quin mal hi ha a desvelar una emoció? Sèneca deia que les llàgrimes no s’han de refrenar. Per què s’interpreten com una arma política? Per què se’ls busca una funcionalitat quan, al capdavall, són una expressió íntima que, de tan reprimida, encara ens sorprèn als ulls dels altres. A vegades, tinc la sensació que diuen més de nosaltres que de la gent que plora. ¿No deu ser que quan es desfà algú que ens agrada, les seves llàgrimes ens colpeixen, i quan plora algú que no, ens semblen falses? Potser és tan simple com això.

stats