Nosaltres, els intel·ligents / El nus del Papiol
Nosaltres, els intel·ligents
La setmana passada, mentre esperava que comencés un concert de corda que el programa de mà anunciava que duraria vuitanta minuts, dues mestres parlaven, en francès, a la fila del darrere. L’una explicava que ella ja no va a l’òpera perquè no té tres hores perquè li expliquin una història. Massa lent, tot plegat, per plantejar el conflicte, el nus i el desenllaç. Netflix t’ho fa més curt, més fàcil i –deia– més digerible. Abans-d’ahir llegíem que les editorials publiquen cada vegada llibres més prims. D’un any per l’altre, les novel·les han perdut vint pàgines de mitjana perquè algú s’ha adonat que ni els lectors de pedra picada ja no destinen tant temps a llegir. Aquesta setmana he assistit a una reunió on l’expert en màrqueting tecnològic d’una gran empresa ens va explicar que els vídeos publicitaris a les xarxes socials han de donar el seu missatge abans dels primers sis segons perquè, després, perdem l’atenció en progressió geomètrica. Després d’aquella trobada, m’he adonat que, certament, quan miro un vídeo de més d’un minut, se’m comença a fer llarg, feixuc. I, normalment, no arribo al final. La pressa i la impaciència s’han imposat en moltes de les nostres vides. Ja no cal esperar a les hores en punt per sentir les notícies a la ràdio. Els mitjans audiovisuals van començar, ja fa anys, a crear cadenes de producció contínua que ens fan la feina de garbellar-nos la informació durant 24 hores. Ara, per primera vegada a la història, ja no cal que anem a buscar les notícies. Les portem a la butxaca, al telèfon mòbil. “Smartphone”, en van dir, perquè ens penséssim que els intel·ligents érem nosaltres. Tot breu, tot ràpid, tot immediat. Correm tant que, per més que creixi l’esperança de vida, potser ens semblarà que ens morim abans. I, en aquell moment, potser ens sabrà greu no haver dedicat el temps que cal a contemplar un paisatge, sense córrer a treure el mòbil per fer la foto, testar-la en tots els filtres i penjar-la a Instagram.
El nus del Papiol
Els veïns del Vallès Occidental tenim un baròmetre, intuïtiu, dels cicles econòmics: els embussos matinals. Durant alguns anys, podies entrar a Barcelona per la Via Augusta amb els Túnels de Vallvidrera buits. Ara, de 7.30 h a 9.30 h, tornes a passar el peatge en fila índia com abans de la crisi devastadora. Pitjor encara a la B-30. Vagis cap al sud o cap al nord, el col·lapse és perpetu. Destines tantes hores a arrencar i frenar que pots fer una tesi doctoral dels tertulians radiofònics. A la tarda, es torna a reproduir un fenomen que hauria de ser matèria d’estudi per part de sociòlegs i experts en mobilitat: el nus del Papiol ha aconseguit l’embús etern. Ara, ja, sigui a l’hora que sigui, la retenció arrenca a Sant Feliu de Llobregat i no es desfà fins a tombar en direcció Girona. El dia que estàs de sort, el tap no comença fins a Molins de Rei i ja només t’empasses cinc quilòmetres en els dos carrils de la processó de l’anar fent. Aquest ús massiu del cotxe posa de manifest, més enllà de cantar les absoltes a la crisi, que tenim un sistema de transports públics poc útil. És insuficient. Per la poca freqüència de pas, per l’escassa comoditat (en temps i en confort) i per l’excés de preu, no és una alternativa eficaç. Cap política pública no hi posa remei. Tot són pedaços de cara a la galeria, o de cara a les següents eleccions, però mai hi ha una aposta de país, decidida, per trobar la solució a mitjà termini. I mentre els ciutadans hi deixem la salut, la Terra hi perd la vida. La creixent consciència ecològica no la podem cedir, només, a les noves generacions que surten d’escola amb aquesta lliçó apresa. Aquest dijous els diaris combinaven tres titulars. Els conductors barcelonins perden sis dies a l’any en retencions de trànsit. L’impost al CO2 dels cotxes a Catalunya es demora al 2020. Barcelona, la ciutat més contaminada per creuers a Europa. Tres notícies, tres indicadors. Tres retrets per haver oblidat que el món és casa nostra.
