Estimats ciutadans de segona / TOTES les dones

Estimats ciutadans de segona

Catalunya fa mesos que té les finances intervingudes, fa setmanes que té les institucions segrestades i fa dies que té mig Govern a la presó i l’altre mig fent la viu-viu per endarrerir el mateix tràngol. Els representats que vam votar ja no manen per culpa d’un article que s’han tret de la màniga per cessar tot Cristo sense posar-se vermells. El Parlament que vam escollir l’han dissolt. El president no ha convocat les eleccions com li hauria correspost i, malgrat tot, el 21 de desembre passarem per les urnes per intentar trobar una sortida a l’atzucac on som com a país. Si el passat recent és greu, el futur immediat no ho serà menys. El govern del Partit Popular ens avisa que, segons els resultats de les eleccions autonòmiques, no els tremolarà la mà -l’expressió és textual- a l’hora de tornar a aplicar el 155. És a dir, benvinguts a la democràcia només si guanyen les seves idees.

Si no, repressió i més mà dura. Ras i curt, ja no tots els vots valen el mateix. Per què fer el ridícul il·legalitzant partits polítics? És millor deixar-los presentar i, si guanyen els que malden per convertir Catalunya en una República independent, ja tornarem a retallar drets i llibertats, amb la complicitat d’una Unió Europea que cada dia recorda més l’acudit del dentista: “Oi que no ens farem mal, doctor?” En un tres i no res, als catalans ens han convertit en ciutadans de segona classe. Segons què pensis, apartat. Segons què digui TV3, la tancarem. No hi ha gaire diferència entre l’amenaça de l’Estat i la d’una ultradreta que, de cop, campa per on li sembla. En les últimes setmanes hem vist episodis, a Mataró o a la plaça Francesc Macià de Barcelona (abans que es torni a dir Calvo Sotelo), que fan esgarrifar. Si no dius un “ Viva España ”, amb ñ i en veu alta, no et deixen passar. Aquest és el to i la metàfora de la humiliació.

TOTES les dones

Michael Fallon, el ministre britànic de Defensa, dimiteix entre acusacions d’assetjament a dones que treballen a Westminster. Hollywood destapa, cada setmana, casos d’actrius assetjades per productors i directors de cinema que prometen papers a canvi de sexe. L’escàndol de Harvey Weinstein només ha estat un detonant per descobrir-ne molts altres. El patró és, en tots els àmbits professionals, molt similar: dones que pateixen agressions per part d’homes que pretenen aprofitar la seva posició de superioritat laboral de la pitjor manera possible. Arran de la campanya #Metoo he parlat amb amigues, companyes i conegudes sobre les seves experiències. No n’hi ha ni una -ni una- que no s’hagi sentit agredida, assetjada o vexada en alguna ocasió.

Quan no és un refregament de cul a l’autobús és un tocament de pits al metro, una insinuació que no toca, un exhibicionista de carrer, un home masturbant-se al portal de casa, un cap que et demana un petó, un magreig de bar, una mà al genoll, un toc de natja al tanatori (amb el teu pare de cos present) o un taxista que et tanca les quatre portes del cotxe i et diu -un dimarts a les quatre de la tarda- que “si ho prefereixes pots pagar la carrera en espècies”. Quan la meva amiga abaixa la finestra i crida, el taxista respon que no n’hi ha per tant, que “només era una broma”. A Anglaterra un estudi demostra que agafen més taxis les dones que els homes. El motiu és evident. Segons el lloc i l’hora del dia no s’atreveixen a arribar-hi a peu. Canviar de vorera, caminar amb visió panoràmica, buscar la claror són el denominador comú que m’expliquen les dones que conec. No és normal que la meitat de la població visqui, per culpa de l’altra meitat, amb aquesta por incorporada. És, també, una forma d’humiliació i de falta de llibertat.