05/03/2020

Dante S.A. / Decebedora UE

3 min

Dante S.A.

Jesús Moncada va morir, el 2005, amb una novel·la a mig fer. Tots els qui de lluny o de la vora li seguíem la traça, sabíem que estava escrivint una història diferent. Moncada deixava Mequinensa, arribava a Barcelona per ser pintor i es convertia en escriptor. La novel·la explicava, precisament, els seus anys a l’editorial Montaner i Simón, on va coincidir amb un Pere Calders que el va guiar pels viaranys de la llengua i la literatura. Ara la revista Sàpiens ha tingut l’encert de publicar tres capítols d’aquella novel·la inèdita, inacabada però que no sé fins a quin punt a ell li hauria agradat que es publiqués fora de context. En qualsevol cas, aquests tres capítols de Dante S.A. són un esdeveniment literari que cal llegir. Té molt d’interès veure com Moncada passava del seu món rural, ebrenc, del passat que havia quedat colgat sota el pantà, a una Barcelona plena d’opcions i temptacions a les quals ell renunciava per centrar-se en la seva feina. El 1992 vaig tenir la sort que Carles-Jordi Guardiola, l’editor de La Magrana que havia tret Camí de sirga, em volgués publicar un recull de contes i que ho fes a la mateixa col·lecció que escrivien en Jesús Moncada i la Maria Barbal. Amb en Moncada, que aleshores començava la promoció de La galeria de les estàtues vam congeniar. Li feia gràcia que un jove periodista li expliqués tafaneries polítiques i misèries de la llotja culer. Més enllà de l’editorial, ens vèiem poc perquè, fins a les sis de la tarda, la feina era sagrada. Just abans de dinar feia una pausa, això sí, per passejar el Rom pels carrers de la Gràcia més transitada. Un dia em va dir que no havia estat mai al camp del Barça. El vaig convidar a un Barça-Madrid. Un 3 a 0 en temps de Van Gaal. Es fixava més en les reaccions de la gent que en el partit. Allà vaig entendre què feia en les seves novel·les: mirava a la petita història, als detalls, a l’anècdota personal, més pendent de les persones que de les dates, per muntar la gran història.

Decebedora UE

Una setmana dolenta per ser europeu. Una més. Aquesta, però, la vergonya ha arribat per partida doble. D’una banda, pel paper d’estrassa per l’arribada de migrants –bàsicament sirians i afganesos– a la frontera de Grècia, provinents de Turquia. La Unió Europea, en bloc, des de la zona i des de Brussel·les, no només permet la mà dura grega sinó que l’aplaudeix. I, a sobre, mira cap a una altra banda quan es dispara i es maten migrants a la frontera i grups d’ultradreta estoven periodistes i cooperants de les ONG. Qui no parla grec, garrotada, per si de cas. Grècia suspèn el dret de petició d’asil i els 27 estats membres aplaudeixen en el més ranci principi del que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Sota les mantes hi ha persones, fugen de guerres i de misèries i Europa els fa pam i pipa als nassos. És una vergonya humanitària sense pal·liatius.

D’altra banda, i amb menys urgència, menys drames immediats, però amb la mateixa gravetat, la Unió Europea ha decidit ajornar la decisió sobre la retallada d’emissions per al 2030. És a dir, la Comissió Europea que presideix Ursula von der Leyen manté el compromís de la neutralitat climàtica per al 2050, però es nega ara a comprometre’s més i fa un xut endavant per al 2030. L’emergència climàtica sembla, en mans de la UE, un oxímoron. Ells no sembla que tinguin pressa a salvar el planeta. És una rendició en tota la regla. Té raó Greta Thunberg. Aquest dimecres, a l’hemicicle del Parlament Europeu, va recordar què significa aquesta rendició de la Unió Europea: és com si vegéssim que casa nostra s’està cremant i diem que d’aquí cinc anys ja trucarem als bombers. Tant en un cas com en l’altre, la UE demostra un egoisme a molt curt termini que és com per demanar que ens esborrin d’aquest club.

stats