30/11/2017

Catalunya, submissió exprés / Uns binocles a la Diagonal

3 min

Catalunya, submissió exprés

Vostè ha fet una cosa mal feta. Digui’m que, en realitat, no la va fer. Perfecte, ara m’agrada. Vostè m’ha de prometre, ara, que no reincidirà en cap malifeta unilateral. Així, molt bé. ¿Ho veu com no és tan difícil sotmetre’s a la Constitució? Per acabar, m’ha de dir que acata aquesta llei que mai no s’havia aplicat perquè, ara que ho penso, ens l’acabem de treure de la màniga. De fet, des del Decret de Nova Planta, no se’ns havia acudit res tan humiliant. Què? L’acata? Doncs escolti, perfecte, gràcies, ¿ho veu com sí que la presó reeduca? En un sol mes, vostè sembla un altre. Pagui una fiança, perquè no sigui dit que rendir-se surt de franc, marxi cap a casa i ja el cridarem per al judici.

Perdoni, senyor jutge, ara vull parlar jo. És que a mi la jutge em va dir que no podia sortir d’aquí perquè podia destruir proves i hi havia risc de fuga. Ara, per haver-li dit el que vostè volia sentir, ¿el tribunal considera que ja no puc escapar-me? I la fiscalia què hi diu? Què vol dir que el fiscal que vam conèixer ja és mort i enterrat sense autòpsia? ¿Un adeu fulminant i incomprensible? Té raó, una llàstima. ¿O sigui, senyor jutge, i perquè no hi hagi més malentesos, que només es tractava que ens retractéssim? Volien que quedés palès que al seu país no hi ha marge per a la discrepància ideològica, vaja. Sí, esclar que sabem qui mana a Can Ribot però... ¿No deu ser que en campanya electoral, amb vuit consellers i dos líders empresonats, creuen que l’independentisme s’hauria disparat a les urnes? Senyoria, si se’m permet, per sota la toga li surt el llautó. Pensi que la gent no és enze, pensi que ja ha perdut la por... No, no, ja callo. Sí, senyoria, val més que no m’emboliqui, oi? Agafo l’AVE i cap a casa per imperatiu legal.

Uns binocles a la Diagonal

D’on t’ha vingut, pare, aquesta fixació a mirar per la finestra amb els binocles Diagonal enllà?

Mira, fill, si avui mires cap a Francesc Macià, a l’altura de la planta 15 de RAC 1, els veuràs celebrant el rècord històric d’oients. Si et gires cap a l’altra banda, a la planta baixa de Catalunya Ràdio -si no hi ha ningú que els estigui empastifant la façana-, els trobaràs ballant per les millors audiències globals en trenta anys de vida. Mai tanta gent havia escoltat la ràdio perquè mai tanta gent havíem viscut un neguit com el dels últims tres mesos.

Mai tampoc tanta gent com ara havia consumit l’ARA, en paper o en format digital. Ens calien veus que, a més d’informar-nos i obrir-nos vies de pensament, fossin refugi i consol. No a tothom li ha anat igual de bé. Diguin el que diguin les xifres oficials, els llibreters expliquen que, ni en els pitjors temps de la crisi econòmica, s’havien venut tants pocs llibres com aquests mesos d’octubre i novembre. El mateix president de Freixenet va dir ahir, a TV3, que la inestabilitat de l’octubre ha fet que sigui un mes dolentíssim. Amb tot, Josep Lluís Bonet va explicar que “amb l’aplicació del 155 s’ha tornat a la normalitat legal i la situació s’ha començat a revertir”. Sort del 155, que ha arribat al moment just per salvar-nos la campanya de Nadal. I quina dèria que els ha agafat per distingir entre els normals i els que no ho són, entre els bons catalans i l’escòria.

Ja t’ho vaig dir, pare, que deixessis els binocles i que no esperessis veure els tancs entrant per Esplugues. No vindran ni per la Diagonal ni per enlloc. Al segle XXI, els exèrcits estan tan desfasats que no serveixen ni per a això. L’Estat s’ha sofisticat el sistema. N’han tingut prou amb la maquinària judicial, policial i mediàtica per allisar-nos. Embruta menys però fa la mateixa vergonya.

stats