La famosa carpeta d’Arrimadas / Pacífics per violents

Ara l’última ofensa: mantenen que a Brussel·les no hi havia 45.000 persones ni de bon tros

La famosa carpeta d’Arrimadas

Les primeres paraules que va dir Inés Arrimadas en català, quan vivia a Jerez, van ser les de l’himne del Barça. Ho va explicar ella mateixa a un madridista de cap a peus com és Bertín Osborne, que la va convidar a casa seva ara farà deu dies, amb les càmeres de Telecinco de testimoni. Una culer com Arrimadas tenia onze anys quan Guardiola, amb el deu a l’esquena, va jugar la final de Wembley. Anys més tard, quan anava a l’escola encara a Andalusia, portava la carpeta forrada amb les fotografies del Pep, el jugador de qui estava enamorada. Ara, en campanya, no en va renegar. “Em quedaré amb la seva etapa de futbolista i entrenador”, es va limitar a respondre la candidata de Ciutadans quan li posaven dos dits a la llengua perquè se sumés a un dels esports nacionals espanyols de les últimes setmanes: destrossar Pep Guardiola.

A l’intransigent corró periodístic el fa sortir de polleguera que Guardiola porti, a l’abric, un llacet groc

No és que no suportin que el City practiqui, ara per ara, un futbol espectacular com cap altre equip al món. No és que els faci urticària que el seu equip hagi batut un rècord de victòries seguides a la Premier que mai va aconseguir, posem per cas, el United de Cristiano. Senzillament, a les televisions espanyoles i a l’intransigent corró periodístic els fa sortir de polleguera que Guardiola porti, a l’abric, un llacet groc. Així de simple. Antena 3, Pedrerol i companyia van a la cacera del que representa aquest gest a favor de la llibertats dels presos polítics, que Guardiola ha ajudat, com ningú, a internacionalitzar. Ha fet més mantenint el gest que li agraïm que, ara fa dos anys, anant a la llista de Junts pel Sí. Ell, en rebre la Medalla d’Or del Parlament, ja va advertir que “junts serem imparables”. Sis anys després d’aquelles paraules, ERC i el PDECat tornen a anar per separat al 21-D i posen en safata que Arrimadas pugui ser la candidata més votada.

Pacífics per violents

Ve de lluny. Des que nosaltres sabem que el Procés és imparable -perquè és, tan sols, una qüestió de temps i de voluntat popular-, negar la realitat, menystenir-la o fer-ne befa ha estat una constant del PP i la seva coral política i mediàtica. Era, i encara és, la manera de rebaixar una veritat que, de manera sistemàtica i creixent, els ha fet nosa. Per això, amb la fatxenderia acostumada, mantenen que a la Diada mai no hi va haver dos milions de persones al carrer. Ni un. A la Via Catalana vam posar ninots de cartró per poder arribar, agafant-nos les mans, de França a Alcanar. El 9-N va ser una consulta que no va existir. Després, en el millor dels casos, va ser un butifarrèndum. Arribats al primer d’octubre -que no votaríem perquè no tindríem urnes- les evidències de l’estomacada policial van ser una manipulació i un muntatge.

La mentida ja no és un recurs de campanya electoral. N’han fet el seu 'modus vivendi', amb desvergonyiment i immunitat

Els catalans que vam anar a votar posàvem tres i quatre vegades la papereta en urnes que eren al mig del carrer. I a tota hora fan passar pacifistes per violents. Ara l’última ofensa: mantenen que a Brussel·les no hi havia 45.000 persones ni de bon tros. I encara, la majoria, no eren catalans sinó grups de l’extrema dreta flamenca que cantaven Els segadors fent playback. I els catalans que hi van anar no s’ho van pagar de la seva butxaca sinó que els ho finançava l’ANC. La mentida ja no és un recurs de campanya electoral. N’han fet el seu modus vivendi, amb desvergonyiment i immunitat. M’ho esperava. Sabíem que anar contra Catalunya dona vots i que, per salvar la unitat d’Espanya, estarien disposats a qualsevol cosa. Qualsevol, per dir-ho amb la cruesa expressada pel rei. Mai no vaig pensar, però, que periodistes i capçaleres que havien estat importants serien capaços de potinejar els fets sense cap ètica. I encara menys que s’atrevirien a vomitar tanta falòrnia en lletra impresa.

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF